Ara ja no n'hi ha prou amb els juga­dors, els entre­na­dors, els cer­ca­pro­me­ses i els agents. Ara és molt impor­tant, indis­pen­sa­ble, de fet, que hi hagi la tele i sobre­tot que hi hagi el que passi per ser l'escri­vent més ràpid de l'oest del com­tat, que ompli inter­net minut a minut (o millor encara, segon a segon) amb tot el que passi dins i fora de la pista i com millor li con­vin­gui. Que hi sigui ell i també tot­hom que tin­gui un lloc a la xarxa per pro­nos­ti­car qui serà el jove d'avui que can­viarà la història de, posem per cas, el bàsquet. Que sigui així, tot molt nor­mal i cor­rent i igual com cada cap de set­mana quan aquests matei­xos nois juguen a Olost o a Las Rozas o a Sant Cugat o a Mósto­les o a Bar­ce­lona o a Tor­re­lo­do­nes, en el que queda de l'ano­ni­mat, en pave­llons amb 100 o 150 o 200 espec­ta­dors.

I com que amb això no n'hi ha prou –i digues-li tor­neig de l'Hos­pi­ta­let, de Roma, de Kau­nas o de Bel­grad, amb cinc par­tits en tres dies i els millors equips jugant la semi­fi­nal i la final amb cinc hores de diferència, que és el for­mat ideal perquè el joc sigui de qua­li­tat, fresc i gens indi­vi­du­a­lista–, agafa també el tor­neig de la mini­copa que juga mai­nada de 13 i 14 anys i publica el calen­dari i després les plan­ti­lles i sobre­tot parla de les estre­lles del futur, que serà la millor manera de pro­te­gir els nens i edu­car els pares, perquè als pares no els agrada gens sor­tir a la foto, no –que aquí vol dir lle­gir el nom del seu fill en un arti­cle, un escrit o on sigui que apa­re­gui.

Aquesta és la pel·lícula sense direc­tor ni guió ni apun­ta­dor ni crítics que entre tots hem per­pe­trat, un foto­gra­vat de pro­ta­go­nis­tes sense paper en un esce­nari tan incert com els micro­mons de Hei­sen­berg. Un drama que ha esde­vin­gut un eco­sis­tema on la vida es mou sense un punt fix d'abor­datge i encara menys d'anco­ratge, per no par­lar de la inver­sem­blant velo­ci­tat de pas. Un món inter­fe­rit, el dels joves i vai­lets que posem per cas juguen a bàsquet, ultrat­jat i pro­fa­nat pels deli­ris dels més grans i on la cele­ri­tat dels pseu­do­suc­ces­sos del món vir­tual –del món de Twit­ter, Ins­ta­gram i Face­book, que és el món de l'ins­tant i per tant el món real– s'empassa tot el que troba al davant. I que tin­guem sort i puguem esca­par a temps d'aquell que pro­clama que és així com s'ajuda a for­mar els grans juga­dors, enmig de la paràbola cons­truïda a propòsit (de la coar­tada) del talent i el futur amb una càmera i un teclat en cada mà. Perquè, és aquesta atenció irra­ci­o­nal, des­me­su­rada i ridícula un gran reforç per al bon desen­vo­lu­pa­ment del caràcter del jove? És pre­fe­ri­ble això al que pas­sava no fa tant, quan els par­tits i la feina de tècnics, cer­ca­pro­me­ses i agents es feia en una llu­mi­nosa clan­des­ti­ni­tat, sense càmeres ni teclats al cos­tat? O girem-ho, si es vol. És gràcies a la càmera i al teclat que abdu­ei­xen nois, pares i fami­li­ars que el nivell mitjà dels juga­dors creix, o pot­ser és per culpa de tot això que minva en quan­ti­tat i qua­li­tat i es per­den pel camí futurs juga­dors i (algu­nes) bones per­so­nes? Amb perdó, a qui toqui que hi refle­xi­oni.

O, si no té prou temps, que pensi només per un moment si tots ple­gats no seríem molt més feliços si no ens creguéssim ni la mei­tat del que ens fan veure i lle­gir amb els nos­tres pro­pis ulls ni la mei­tat del que ens fan sen­tir i escol­tar amb les nos­tres pròpies ore­lles.