Mentre Felip VI i els seus acòlits més propers es neguen a reconèixer de forma sibil·lina, o no tant, el nou president de la Generalitat i, de passada, tot el Parlament, la seva germana s'asseu al banc dels acusats a Palma de Mallorca en el judici pel cas Nóos. No se sol explicitar, però aquest és un escàndol estretament lligat a la bombolla esportiva de fa uns anys, just abans que esclatés l'altra bombolla, la dels rajols, i la crisi caigués com una bomba d'hidrogen sobre l'economia no només de l'Estat espanyol, sinó de tot el sud d'Europa.

Al banc dels acusats de Palma, s'hi asseuen aquests dies quatre olímpics espanyols, un nou rècord mundial. La infanta Cristina va ser l'abanderada de la rojigualda en els Jocs Olímpics de Seül, el 1988. En aquella cita, era suplent de l'equip de vela. Hi va acabar participant, perquè en l'última jornada algú va dir al regatista Luis López-Alonso que s'havia de posar malalt. I s'hi va posar, és clar.

Després tenim el marit, i cervell de totes les operacions, Iñaki Urdangarin, membre del dream team d'handbol del Barça dels anys noranta i doble bronze olímpic a Atlanta i Sydney. La seva samarreta, per a vergonya dels socis culers, encara està penjada al Palau Blaugrana en honor a ell. Nóos i Urdangarin, de fet, es dedicaven (perdó, deien que es dedicaven) a organitzar esdeveniments esportius i sobretot a assessorar, un verb que amaga algunes de les més grans operacions de corrupció que s'han fet a Espanya i també als Països Catalans. Jo t'assessoro, tu em pagues, i molt bé (que per alguna cosa sóc el gendre del rei), i després allò per la qual cosa t'he assessorat (presumptament) no s'arriba a fer mai. Oli en un llum. Segons el jutge José Castro, les institucions públiques de les Illes, el País Valencià i Madrid van desviar i ocultar més de 6 milions d'euros que van anar a parar a les mans de l'entramat d'Urdangarin i el seu soci, Diego Torres, que ara estira de la manta. Urdangarin, que actuava com s'ha desmotrat amb el beneplàcit de la Zarzuela, també va intentar posar les urpes a la Generalitat catalana, però Josep Bargalló va veure la jugada i li va dir torneu un altre dia, o sigui mai.

Del cas Nóos hi ha una peça separada, l'escàndol del Palma Arena. Aquí hi tenim el tercer olímpic, Pepote Ballester, campió de vela el 1996. Va ordenar un pagament directe a Nóos per un estudi d'impacte d'un equip ciclista professional, entre d'altres acusacions. Tota la construcció del velòdrom Palma Arena ja va ser un escàndol, i l'expresident de la Generalitat Jaume Matas va acabar a la presó. Un cop es va acabar la monumental obra –pressupostada en 48 milions i executada en 110!–, la Unió Ciclista Internacional va dir que les mides no eren reglamentàries. Infàmies com aquestes justifiquen l'esperit revolucionari que es respira en molts territoris peninsulars, Catalunya a banda.

En la llista d'acusats també hi tenim Mercedes Coghen, campiona d'hoquei sobre herba a Barcelona 1992, que va ser la responsable de la candidatura olímpica Madrid 2016. Urdangarin també la va anar a veure i li va endossar una factura de 114.000 euros. A canvi de què? Escolteu-ho en el vent, que deia Dylan.