Parla de la Marató, en majúscula. I dels 42.195 metres. Va córrer la primera poc abans que jo nasqués i, una de les tres edicions que es va perdre de la de Barcelona, sempre per lesió (2002, 4 i 12), va ser la que em va canviar la vida. Sí, la primera i l'última perquè només n'he fet una. Però és la que et canvia la manera de ser, d'afrontar els reptes, patir-los i, és clar, gaudir-los.

No ens coneixem personalment i sé que li feia molt il·lusió que ahir l'acompanyés en la presentació del Mai no és tard (Columna). Me'n va fer arribar un exemplar a la redacció d'aquest diari a Barcelona, encara l'any passat. M'ho va fer saber amb un missatge directe per una xarxa social que compartim, crec que des del 2011. El setembre d'aquell any, em vaig inscriure a la Marató de Barcelona i des d'aquesta mateixa pàgina ho vaig comunicar. Sense saber-ho, seguia un dels consells que ell dóna en el llibre que escriuria després.

“Quina sort que tens de treballar a casa”, deia acompanyant-ho amb una emoticona corresponent i mentre ens desitjàvem passar bones festes. Abans que acabessin, vaig recollir el llibre a la redacció de Girona. Fins que no vaig començar-lo no vaig veure que me l'havia dedicat. L'he devorat com l'entrepà de tonyina que va demanar a una noia que mirava una de les 32 Maratons de Barcelona que ha corregut quan li va agafar un atac de gana. Tenir lliure el temps que acostumo a dedicar a córrer hi ha ajudat. Una petita lesió n'ha estat la causa i, la visita ahir a la tarda al recuperador de confiança, el motiu que no l'acompanyés ahir.

Diu Miquel Pucurull (Barcelona, 1938) que no li fa res mig despullar-se, a la carretera de les Aigües, després d'entrenar. Tampoc li ha suposat cap problema fer-ho, del tot, en aquest llibre. Felicitats, amic, pel llibre i per ser com ets. Com a esportista, marit, pare, avi, company, amic, sociòleg, periodista, historiador. Maratonià. Humanista. Institució.