Qüestió de model
L'arribada de Zinedine Zidane a la banqueta del Madrid (un secret de domini públic des de feia temps, per molt que hi hagués una ratificació de Benítez pel mig) no és res més que un pedaç en un projecte que només té un protagonista: el president blanc, Florentino Pérez. L'antic entrenador del Real Madrid, Carlo Ancelotti, va ser contundent en una entrevista al web xinès Sina Sports: si en la segona etapa de Florentino Pérez al Real Madrid, des del 2009, han passat ja cinc entrenadors, possiblement el problema no només rau en la figura de qui sigui el màxim inquilí de la banqueta del Bernabéu. Hi ha un clar problema de model, i això és un problema de la junta directiva.
Certament, ni Manuel Pellegrini, José Mourinho, Carlo Ancelotti o Rafa Benítez han pogut posar fi a l'hegemonia del FC Barcelona; una hegemonia que va començar amb la brillant temporada de Pep Guardiola al Camp Nou, que va acabar amb el primer triplet. Florentino no fa autocrítica i, si bé ha buscat en Zidane una figura similar al que Guardiola o Lucho (actual millor entrenador del món per la FIFA) representen per al barcelonisme, només si el deixa fer sense interferències podria arribar a tenir la mateixa sort que els seus homòlegs culés.
De moment, l'arribada de Zizou a la banqueta no ha anat malament. Però ja se sap que clubs com ara el Real Madrid i el mateix FC Barcelona són inestables per naturalesa, més que per la capacitat professional dels seus tècnics, per la vida institucional i social que hi ha al darrere. Real Madrid i Barça són estructures de poder (social, polític i econòmic). Florentino ha mirat sempre amb enveja la sort del FC Barcelona, però no ha entès mai que aquesta sort ha estat buscada des d'un projecte de club que ha posat el seu model futbolístic com una de les línies vermelles a qualsevol junta directiva entrant. Aquesta és la gran diferència entre els uns i els altres. Les cinc Pilotes d'Or que Leo Messi ha guanyat mentre ha estat jugador del FC Barcelona segurament són la millor mostra que la Masia del Barça i el seu model acaben marcant el sender a seguir per qualsevol entrenador del Camp Nou. I, si no ho fa, l'entorn sempre s'encarrega de recordar-li quin és el camí.