Comencem a sospitar que això del futbol guarda una immensa capacitat de fer-la cada dia més grossa. Com la dita d'Einstein sobre l'estupidesa humana, aquí tampoc hi ha límits. Quan no t'has recuperat de la farsa de dimecres a Cornellà, autèntic homenatge a la baixesa moral, confirmen les llargament anunciades sancions de la FIFA al Real i l'Atlético. Anaven tan avisats, però, que els dos clubs havien fitxat a dojo en espera del clatellot, sense que en aquest cas els quedi l'excusa de recórrer a la mà negra, tal com van intentar els pioners en l'afer. Mentrestant, i que consti que no donem l'abast, el sainet Neymar acumula nous capítols, perquè el nyap del traspàs va resultar de mida catedralícia. Tot cau a raig, sense temps a digerir la sobredosi. De totes maneres, hi ha una obra de teatre en marxa que sembla que no crida gaire l'atenció, malgrat que és un vodevil d'aquells on les portes s'obren i es tanquen i cada diàleg conté gags a dojo. Es diu Barça B i fa mesos que es representa sense que el públic culer vulgui admirar tan magne desori. Va començar quan, de manera miserable, van permetre que el B perdés la categoria escaient al·legant que hi havia una plantilla descompensada. No ho van corregir i van continuar en caiguda lliure accelerada quan el president va mostrar l'antull de confiar en un entrenador amb mediocre recorregut a la casa. Tothom apostava per García Pimienta com a principal candidat al càrrec, potser pensant en l'assignatura pendent de projectar i promocionar hipotètics futurs tècnics del vestidor gran. Però no. De la mateixa manera que han marxat lluny gent de garanties com ara Òscar i Carreras, van ratificar l'incomprensible caprici contra el seny expressat per aquells que en saben.

I ara, transcorreguts cinc mesos de desgavell, amb els nois al fons del pou de la 2a B, en lloc d'adoptar mesures tradicionals en aquest món de mones, consistents a canviar de tècnic si l'equip no rutlla, han regirat mitja plantilla. Un munt de talent al carrer, au, despatxats sense deixar un ral a caixa, bescanviats per futbolistes que ja s'afaiten i no arribaran mai de la vida al primer equip. Tant se val si eren internacionals amb el Camerun o si just acabaven de debutar en la copa, si lluïen personalitats interessants –com Babunski– o si eren meravelles potencials fa quatre dies quan els glosava la premsa afí. Al·legant que calen veterans i compensar el grup –ara se n'adonen–, al carrer a grapats. Els clubs on han anat a parar, entusiasmats, és clar, imaginant que algun dia faran calaix si hi ha viatge de tornada. Com en el cas Nolito, situació que tampoc té cap sentit més enllà de satisfer el mister. La falta de projecte i criteri del que s'ha perpetrat al filial, mereixeria exigència de reclamacions per part de la massa social, però tant se val. Tot ho tapa Messi, continuen escombrant el munt de pífies sota la bona marxa del primer equip. I a sobre, just ara presenten un nou pla per al futbol formatiu. Sembla que se'n riguin. Teatre del bo, que diria Mourinho. Una comèdia bufa sense límit de representació, aquesta del filial, l'errada contínua de no mimar la gallina dels ous d'or, l'única alternativa factible. Les promeses només necessiten professionalitat i criteri. Just el que no hi ha. Deu ser que assistim, ignorant-ho, a una gran peça de teatre de l'absurd.