En tot l'afer de la pancarta al camp de l'Espanyol el que resulta sorprenent és, sobretot, la reacció dels directius. Més que no la pancarta en si. Parle, sobretot, de la pancarta referida a l'esposa d'un dels jugadors del Barça. Els altres dos motius de polèmica són diferents. La que incitava a la violència al camp era clarament desafortunada i estava al límit just del que l'expressió de rivalitat pot arribar a indicar. I la dels suïssos, per entendre'ns, jo la vaig veure enginyosa i encertada. És evident, però, que l'altra, la que ha despertat la repulsa generalitzada de tothom, no s'hauria d'haver deixat exhibir o s'hauria hagut de retirar de forma immediata, sense justificacions de cap classe. I això és el que em va sorprendre a mi: que no la retiraren. Entenguem-nos: de gent capaç de fer bestieses com aquesta, per desgràcia, n'hi ha en totes les afeccions i en tots els camps. És cert que Joan Laporta va expulsar els Boixos Nois del Camp Nou però per desgràcia tots sabem que això va estar l'excepció. Tots els equips de futbol tenen aquests radicals que són capaços, encegats pel fanatisme, de dir barbaritats com la que es va veure a Cornellà-el Prat. I és cert també que la majoria de les directives són permissives amb ells. El futbol d'avui dia creu que necessita això que en diuen una “grada d'animació” i és massa permissiu en aquest tema. Es donen massa facilitats a aquest tipus de gent i en nom de la tribu se'ls permet massa coses.

Vull dir amb tot això que entenc el que va passar, i entendre-ho no és justificar-ho. Però el que ja no s'entén de cap manera és com és que la pancarta es va poder exhibir sense que ningú no la retirara de seguida. Ja ho sé, que aquestes coses sempre provoquen angúnia per si es crea un problema d'ordre públic, però hi ha límits a les coses i qualsevol problema hauria estat menys problema que la taca que ara uns brètols han posat sobre el conjunt dels espanyolistes. Simplement.