“Què s'ha de fer amb aquests de l'Espanyol?” Vaig fer la pregunta en un dinar anual d'amics, alguns dels quals barcelonistes, i les respostes no les puc reproduir perquè el text estaria a l'altura dels vòmits que es fan en algunes xarxes socials i en els comentaris de les edicions digitals dels esportius, que, exceptuant aquest, en el qual s'exerceix el barcelonisme amb elegància, inciten ells mateixos a descarregar la bilis. La pregunta era a propòsit de les tensions viscudes en relació amb el partit de lliga disputat a l'estadi de Cornellà i de l'anada de l'eliminatòria de la copa que aleshores feia poc que s'havia jugat al Camp Nou. Ens feia la sensació que els de l'Espanyol havien inflat el pit perquè la millor davantera del món no els havia marcat cap gol (ells tampoc, de manera que és una mica trist i –ja em perdonaran– una mica espanyolista conformar-se amb un 0-0), i també que els seus jugadors havien repartit llenya en les dues ocasions, en l'última de les quals, per molt que diguin, el resultat ja era llargament favorable quan hi va haver dues expulsions més o menys discutibles. De manera que va quedar clar que el Barça té una davantera (reforçada amb algun defensa, sobretot aquell que, en fi, posa més llenya al foc) capaç de golejar l'equip que ara entrena Constantin Galca. Faltava per jugar el partit de tornada i, ja fos perquè alguns futbolistes descansessin o per estalviar-los la tensió, el Barça el va disputar amb molts suplents, però amb la presència inestimable de Messi, que dos dies abans havia guanyat la seva cinquena Pilota d'Or. Algú ha dit que el fet que Munir (i em sap una mica de greu escriure-ho, però no me'n puc estar) marqués dos gols dóna, finalment, la mesura del sistema defensiu de l'Espanyol.

El cas és que en aquell dinar d'amics, alguns dels quals barcelonistes, el vi no va fer pujar el to, sinó al contrari, de manera que un que havia treballat en aquest diari esportiu, va aportar serenament una dada relativa a l'origen d'aquesta tírria que els seguidors de l'Espanyol, més enllà d'una rivalitat més o menys comprensible, tenen al Barça. Va explicar que, al final de la temporada 1960/61, el Barça tenia pendent de disputar la tristíssima final de Berna en què va perdre contra el Benfica, però que, tot i això, va jugar abans amb tots els titulars un partit contra l'Espanyol en què aquest es jugava el descens a segona. O potser va ser que el Barça, perdent, va jugar amb suplents un partit contra un equip que competia directament amb l'Espanyol per mantenir-se a primera. No ho sé. Podria ser aquest el motiu o qualsevol altre. En el meu cas, tot i que he intentat evitar-la, sé que la meva tírria definitiva contra l'Espanyol s'origina en l'alegria amb què van celebrar aquell gol de Tamudo que va fer perdre una lliga al Barça. No puc fer res per superar-ho. I això que em sap greu aquest ressentiment.