Meeessi!... Mentre cridava el seu nom, amb l'estadi ple professant-li una vegada més admiració il·limitada, i ell ens oferia la cinquena Pilota d'Or abans de jugar contra l'Athletic Club, em va venir al cap la imatge –recurrent– del criat que recorda al general romà victoriós aclamat pel poble la seva simple condició d'home, per espantar l'egolatria. Aplicada a Messi, tocaria recordar-li que només és un futbolista. El cas, però, és que Leo mai no ha oblidat la seva condició.

A les classes de les escoles de primària d'aquest país i de tants altres, hi acostuma a haver el grupet dels nens futbolers i la resta. Si entre els primers algun marrec apunta bones maneres i fa el que vol amb la pilota, la seva classe sempre guanya el partit del pati. Dimecres passat, veia Messi jugant al camp de l'Espanyol i pensava en els patis escolars. La diferència és que ell fa amb els professionals de primer nivell el mateix que feia amb els altres nens dels potreros de la seva Rosario natal, quan no aixecava ni un pam de terra. Segur que hi havia ganàpies que es fumien de la seva curta talla, i, segurament també, ell s'hi tornava a la seva manera, és a dir, no deixant que li prenguessin la pilota.

“Ets molt baixet”, va gosar dir-li Álvaro González. “I tu, ets molt dolent”, li va respondre amb agudesa el millor jugador de la història... Però què carall fa Messi jugant contra l'Espanyol, amb l'eliminatòria sentenciada? M'ho vaig preguntar cada vegada que entrava en joc. I, per cert, cada vegada que era acaronada per Messi, la pilota somreia. La diferència de nivell entre ell i la resta –apreciable amb el simple toc– es feia escandalosament abismal.

És obvi que Luis Enrique hauria volgut donar-li descans a Cornellà. Quan aquell defensa central o qualsevol altre rival s'hi acostava, servidor encreuava els dits de les dues mans. Però el nostre entrenador té l'esgrima professional necessària per saber gestionar el tresor incalculable que suposa disposar d'un jugador únic i irrepetible. Messi, el que vol per damunt de tot és jugar i guanyar, sempre: al potrero, al Miniestadi, a Cornellà, al Bernabéu, en la final de la Champions... On hi hagi partit.

Després de deixar per al record uns quants driblatges, alguns canvis de ritme i el repartiment de diverses assistències marca de la casa, sense necessitat d'esmerçar-hi gaire esforç, en els últims compassos d'aquell partit interminable contra l'Espanyol, amb tot el peix venut, Leo va agafar la pilota i encara va voler deixar enrere rivals per trobar-se cara a cara amb el tal Álvaro i fer-li allò que ara en diuen un Boateng, amb sotaneta i dedicatòria. Va ser objecte de falta i la possibilitat es va esfumar (Álvaro, ets un afortunat; de moment...). Però el detall és impagable. Quan el millor fa coses com aquesta, la resta de la companyia obre els ulls com a fars i pren bona nota.