Quan els sopars de vells amics ja no donen més de si, el record dels partits al pati de l'escola s'han convertit en un estratagema atroç per equiparar èxits i fracassos presents, i a pesar que una majoria silenciosa en negui la importància utilitzant afirmacions cíniques com “eren coses de nens”, tothom sap qui era qui quan teníem nou anys, una pilota per a cinquanta, i l'únic objectiu de vèncer l'altre per no haver d'aguantar la befa durant la resta de la setmana.

Ho dic perquè avui dia tothom és runner, va al gimnàs, juga a pàdel, o neda amb espasmes a les illes Medes per veure el món des d'un altre prisma, però darrere aquests pretesos esportistes s'hi amaga el nen boterut que vegetava davant la porteria contrària, que no baixava a defensar per incapacitat i que el 70% de passades de la mort se li esmunyien entre les cames. Aquest brivall, fill de les matemàtiques per part pare i del consentiment per part de mare, quedava compensat pels voluntariosos vigilants de la rereguarda que tenien com a obligació recuperar l'esfèrica i donar-la al bo de la classe. Aquests guardians de l'àrea pròpia eren un col·lectiu d'escolans de parròquia que plantaven l'autobús per brindar conversa al porter, que era porter perquè no podia ser res més que porter. Per tant, tot estava preparat perquè el company cridat a fer grans coses ens ajudés a gaudir d'una setmana d'actituds superbes i vanitoses. Ell, el nostre Kim Jong-un, triava ser l'Stòitxkov, en Guardiola o en Koeman, i els altres acceptàvem ser Salinas sempre que ens fes un elogi immerescut perquè la pilota rebotada a la nostra cara i li anava als peus.

En definitiva, tot era el dibuix incorrupte d'una infantesa feliç fins que els aspirants, els frustrats perennes, els que volien ser els escollits, es posaven a regatejar tothom i s'enfadaven perquè l'asimètric de torn els prenia la pilota. Aquests castrats es quedaven a mitges a tots els àmbits de la vida escolar, i de grans, exageren les seves gestes infantils per dissimular el fracàs de no saber riure's de les seves pròpies misèries. I això, com diu el meu pare, ja es veia quan en dèiem futbol.