Tenen raó els que pensen que ningú el va obligar a acceptar el càrrec. Però digueu-li a un periquito de pedra picada com ell, que ha viscut l'Espanyol com a aficionat, soci, penyista, directiu i conseller delegat, que renunciï a la possibilitat de ser president del club de la seva vida. Segurament, la immensa majoria dels seguidors blanc-i-blaus haurien fet el mateix.

Que els poc més de tres anys de Joan Collet al capdavant de l'Espanyol no serien fàcils ja es va poder veure tot just el dia de la seva elecció, amb un dels episodis més esperpèntics, tristos i desagradables de la història de l'entitat.

No ha tingut un mandat plàcid, tot i saber-ho. Ha hagut de carregar amb l'etiqueta d'home de palla del fins fa poc màxim accionista, i se l'ha jutjat més com a continuador de l'etapa de l'anterior president que no pas pel que ell entenia que havia de ser l'Espanyol.

Li ha tocat presidir l'entitat durant un dels períodes més grisos. Sense marge per fer gaire gran cosa, sense grans objectius, sense èpica esportiva i sempre condicionat per la delicada situació econòmica. Diríem que ha hagut de fer una gestió de penúries, d'intentar arribar a finals de mes com sigui, fet que, tal com estava el pati, no és poca cosa.

Ha intentat envoltar-se de gent que coneix la casa, com Jordi Lardín, Àngel Morales i Òscar Perarnau, i ha estat un dels abanderats en la lluita per aconseguir un millor repartiment dels drets televisius.

Ha defensat el club, sovint amb un excés de visceralitat i passió, en les polèmiques que ha mantingut amb l'etern rival, i sempre ha tingut clar que l'Espanyol estaria al costat del que la majoria dels ciutadans de Catalunya volguessin que fos el país.

Ara se'n va, assegura, amb el cap ben alt, però no de la manera que ell hauria volgut. I curiosament ho fa sense el suport fins al darrer instant dels que varen confiar en ell per a aquest càrrec. Segurament amb el pas del temps es valorarà amb més reflexió i sense tanta vehemència, la feina que ha fet. I fins i tot els més crítics potser s'adonaran que no és fàcil gestionar només el dia a dia i aconseguir que el club no hagi acabat prenent més mal.