Tenen raó els que pen­sen que ningú el va obli­gar a accep­tar el càrrec. Però digueu-li a un peri­quito de pedra picada com ell, que ha vis­cut l'Espa­nyol com a afi­ci­o­nat, soci, penyista, direc­tiu i con­se­ller dele­gat, que renunciï a la pos­si­bi­li­tat de ser pre­si­dent del club de la seva vida. Segu­ra­ment, la immensa majo­ria dels segui­dors blanc-i-blaus hau­rien fet el mateix.

Que els poc més de tres anys de Joan Collet al cap­da­vant de l'Espa­nyol no serien fàcils ja es va poder veure tot just el dia de la seva elecció, amb un dels epi­so­dis més esperpèntics, tris­tos i des­a­gra­da­bles de la història de l'enti­tat.

No ha tin­gut un man­dat plàcid, tot i saber-ho. Ha hagut de car­re­gar amb l'eti­queta d'home de palla del fins fa poc màxim acci­o­nista, i se l'ha jut­jat més com a con­ti­nu­a­dor de l'etapa de l'ante­rior pre­si­dent que no pas pel que ell ente­nia que havia de ser l'Espa­nyol.

Li ha tocat pre­si­dir l'enti­tat durant un dels períodes més gri­sos. Sense marge per fer gaire gran cosa, sense grans objec­tius, sense èpica espor­tiva i sem­pre con­di­ci­o­nat per la deli­cada situ­ació econòmica. Diríem que ha hagut de fer una gestió de penúries, d'inten­tar arri­bar a finals de mes com sigui, fet que, tal com estava el pati, no és poca cosa.

Ha inten­tat envol­tar-se de gent que coneix la casa, com Jordi Lardín, Àngel Mora­les i Òscar Perar­nau, i ha estat un dels aban­de­rats en la lluita per acon­se­guir un millor repar­ti­ment dels drets tele­vi­sius.

Ha defen­sat el club, sovint amb un excés de vis­ce­ra­li­tat i passió, en les polèmiques que ha man­tin­gut amb l'etern rival, i sem­pre ha tin­gut clar que l'Espa­nyol esta­ria al cos­tat del que la majo­ria dels ciu­ta­dans de Cata­lu­nya vol­gues­sin que fos el país.

Ara se'n va, asse­gura, amb el cap ben alt, però no de la manera que ell hau­ria vol­gut. I curi­o­sa­ment ho fa sense el suport fins al dar­rer ins­tant dels que varen con­fiar en ell per a aquest càrrec. Segu­ra­ment amb el pas del temps es valo­rarà amb més reflexió i sense tanta vehemència, la feina que ha fet. I fins i tot els més crítics pot­ser s'ado­na­ran que no és fàcil ges­ti­o­nar només el dia a dia i acon­se­guir que el club no hagi aca­bat pre­nent més mal.