Dimecres a Bilbao, sense dues peces,
l'estructura tradicional va aguantar l'equip sense que se sentís orfe de ningú. No fa gaires anys, siguem justos, presentar-te a un envit sense dos astres equivalia a justificació automàtica de la previsible derrota. Ara, en canvi, guanyes, i si et compliques un xic el marcador és només per simple estalvi energètic, que el calendari del futbol és ben boig i exigent. Ahir, a Màlaga, la intensitat local –ben entesa, aquest cop– i el plantejament de Gracia van posar el matx costerut fins que decidí, de nou, el talent del màxim crac. Altre cop, Messi, resolent una tarda emboirada del Barça, marcada per les contínues imprecisions. Contra ossos com el Màlaga, només es tracta de guanyar.

Diu Leo Messi que la seva relació amb Neymar i Suárez és “natural”. Benaurada naturalitat. Si haguéssim de precisar la definició, sembla un premi gros de l'Euromillones que ha tocat al Barça després d'una aposta prou arriscada. No oblidem que el brasiler va arribar per la pretensió de Rosell de vendre's l'argentí en plenitud, la pitjor animalada de la història en cas de ser perpetrada. Tampoc l'uruguaià va caure a l'estadi dempeus. El traspàs, un ull de la cara. La seva fama, arrossegada. Cas que algú es molesti a analitzar-ho, s'havien comprat els números d'una rifa que portava al desastre, sobretot amb els precedents de davanters difícils, incapaços d'aparcar l'ego per assumir l'hegemonia del millor futbolista de la història i sotmetre el seu melic al benefici del col·lectiu. Quan semblava que els directius renegaven del model d'èxit per optar als cromos cars, com si envegessin la deriva del Madrid de Florentino, en sec ens hem trobat la perfecta conjunció d'astres de tres amics solidaris i ambiciosos que volen guanyar per sistema, respecten les jerarquies, saben que aquí ho tenen a meravella per conquerir grans fites de currículum i, de propina, fan evolucionar l'estil a partir de noves alternatives introduïdes per un tècnic que tampoc despertava frenètiques adhesions. Segons demostra la història, el Barça sempre ha patit el problema de no saber com extraure, per les raons més diverses, el màxim de suc dels líders del moment, des de Samitier a Scarone, passant per Luisito Suárez, Schuster o Maradona. I ara, complicada com era la jugada, plantejada de manera errònia en origen, resulta que aquest trio de la benzina és capaç de perllongar l'època de glòria sense necessitat de retre vassallatge al número u. Cadascú, admirat segons el seu perfil. Junts, a totes i ben convençuts.

Aquí, un altre prodigi que dinamita tòpics, ningú no està a l'ombra de Messi perquè cadascú accentua i potencia la seva personalitat diferencial gràcies a la companyia. Seguint amb el plantejament, el barcelonisme no sap la sort que ha fet amb el trident. Quan jugues a la ruleta russa, mai et cau una mina d'or. Normalment, apostes pel cataclisme. Aquí no. Aquí, tots tres mengen del mateix plat, conscients que enlloc els aniria millor. Ni tampoc estarien millor ni cobrarien molt més, per si algú es creu aquesta faula, pura cortina de fum, de Florentino volent robar Neymar. Ni ell s'ho pot permetre, ni el jugador és tan ruc. Si vol ser líder únic, ja té el Brasil. Aquesta carambola del destí tapa, de passada, el serial de la directiva amb Qatar. Que ja és tapar.