Desgast i prioritats
Ser el Barça implica l'obligació d'aspirar a guanyar-ho tot. Gràcies a aquesta ambició sense límits, fonamentada en un talent sublim i una capacitat competitiva insaciable, som l'únic club que ha assolit dos triplets de grau superlatiu: Champions, lliga i copa. El compromís inexcusable amb la victòria engrandeix la nostra llegenda.
Luis Enrique va qualificar de “nefasta” la primera part a Màlaga. Modestament, penso que els efectes del partit de copa a Bilbao hi van tenir molt a veure. Va ser un encantament
col·lectiu del qual quedarà el record de la cara de Vermaelen –lamento personalitzar, però és que cada vegada que la pilota arribava als seus dominis em provocava una sensació d'angoixa que no sentia des que una nit de tempesta, sol a casa i amb els llums apagats, vaig decidir veure L'exorcista, amb la nena dels espasmes violents girant el cap 360 graus–. En la segona part l'equip va reaccionar amb caràcter de campió i es van sumar tres punts importantíssims.
Al canvi del panorama hi va contribuir decisivament l'entrada de Rakitic, que ens aporta l'equilibri indispensable a la medul·lar, amb Busquets i Iniesta. Aquest és el nostre mig del camp titular, sobretot per als partits seriosos, intensos i de cames fortes, com s'intuïa que havia de ser, i que va ser, el de Màlaga (per cert, l'entrada al genoll del tal Weligton a Suárez era per enviar l'individu a comissaria i posar-lo a disposició judicial).
Però Rakitic (com també Busquets, Iniesta i altres) acumulava el desgast produït per la batalla de San Mamés, i això va condicionar tant la seva titularitat com la resta de l'alineació a La Rosaleda. El mateix Luis Enrique ho reconeix: “El calendari és atroç.” El que ha succeït aquesta setmana ens hauria de fer reflexionar. Tal com jo ho veig, els titulars han de jugar la lliga i, sobretot, han d'arribar frescos a l'eliminatòria contra l'Arsenal. Perquè si contra els anglesos podem jugar al nostre nivell no tindrem gaires problemes, però si juguem uns quaranta-cinc minuts com els de dissabte ens fulminaran. Game over!
Atenció perquè fins al duel de Londres
(23 de febrer) hem d'afrontar un calendari sense treva –amb dos partits per setmana– amb una plantilla que ja té molta tralla acumulada en l'excel·lent primer tram de campanya, que es va culminar amb el mundial de clubs. Lucho ha sabut gestionar extraordinàriament les forces, i ara també sabrà calcular els riscos (i que li fitxin el que demana, sisplau!).
No plantejo llençar la copa, això seria impropi del Barça, però sí que és hora d'alinear els suplents i completar l'equip de dimecres contra l'Athletic Club i els de la semifinal posterior només amb els titulars que necessitin agafar o mantenir el ritme competitiu. I llestos. Aquí no es llença res, però les prioritats són les que són. Recordem-les? Aspirar a ser el primer equip que guanya la segona Champions consecutiva i arribar al tram decisiu de la lliga depenent de nosaltres mateixos per guanyar-la.
De la lectura del clàssic L'art de la guerra, del pensador xinès Sunzi (recomanable també per aprendre a sortir-se'n en l'art de la vida), es pot extreure, entre moltes altres, la idea que l'estratègia intel·ligent ha d'incloure sempre l'anàlisi objectiva del valor real dels beneficis i dels danys en joc. Seria intel·ligent comprometre, per la copa, les possibilitat s de guanyar en la lliga de campions i en la lliga? No, no ho seria.