En una interessant entrevista per a la cadena mexicana Univisión que va fer Hristo Stòitxkov a José Mourinho, abans que deixés de ser entrenador del Chelsea aquesta temporada, el tècnic portuguès va fer referència a una anècdota per il·lustrar com n'és, de voluble, tot el que envolta el futbol, fins i tot el temps. Explicava que en un partit de la lliga portuguesa entre el Leiria, que en aquells moment dirigia, i el Porto, ell i el migcampista Deco van mantenir una disputa dialèctica amb i es van insultar. “Dues setmanes després jo vaig passar a ser l'entrenador del Porto. Vaig arribar al vestidor, tots em miraven i Deco tenia el cap cot. Ni em mirava, perquè m'havia insultat un parell de setmanes abans. Jo vaig anar cap a ell, li vaig donar un calbot i li vaig dir: «Què passa?» Allò va ser fa dues setmanes i en futbol dues setmanes són l'equivalent a vint anys. Ara ets el meu jugador i estem junts. Jo sóc així.”

Dues setmanes, vint anys. Aquesta contradicció és el que devia experimentar ahir Zidane quan va contrastar les lloances, prematures i exagerades, que li van dedicar després dels seus dos primers partits com a tècnic del Madrid amb les crítiques, igual de prematures i exagerades, que va haver d'encaixar després de l'empat al camp del Betis i el qüestionament de l'alineació de Danilo al lateral dret en detriment de Carvajal. Així de voluble, així de fràgil i d'inconsistent és gran part de l'anàlisi futbolística que es fa actualment, distorsionada per la immediatesa, sense mantenir la paciència perquè les accions, les obres i les decisions tinguin el temps necessari per deixar pòsit.

Dues setmanes, vint anys. El tècnic del Mirandés, Carlos Terrazas, es va aproximar a aquesta percepció en un entrevista que li feia Eduardo Rodrigálvarez a El País la setmana passada: “L'entrenador és la part més important de l'equip si es mira a llarg termini. A curt termini, té pocs recursos a l'abast. El problema és que se'l jutja sempre a curt termini i per això la foto surt desenfocada. A curt termini, el més important és el jugador. A llarg termini, l'entrenador. Aquesta és la nostra gran contradicció.”

Una altra vegada el temps com a unitat de mesura variant i subjectiva. El temps des de l'òptica de l'entrenador té un compàs diferent del que, des del seu punt de vista, tenen els jugadors, els aficionats i els directius. Modular els ritmes i aconseguir compassar-los buscant una melodia que sigui identificada i recordada d'aquí a dues dècades i més enllà requereix constància, enginy i treball. És clar que mentrestant ens podem trobar amb una cançó de l'estiu, amb un one-hit wonder, que s'escolti durant dues setmanes i després caigui en l'oblit. Just en aquest moment es tracta de triar entre abandonar-se a la glòria d'un èxit puntual o perseverar amb un projecte amb bases sòlides i de llarg recorregut.

Dues setmanes, vint anys.