Qüestió de model (i 2)
Fa quinze dies publicava un article que posava en dubte el model esportiu del Real Madrid. No per res, sinó perquè el seu presidencialisme ha portat el club blanc a patir en determinats aspectes que una gestió molt més transversal i estratègica podria solucionar. Aquest gener ha fet un any d'una de les operacions de màrqueting més desastroses que ha fet el club, supeditant la seva política esportiva als interessos comercials: el fitxatge del noruec Martin Odegaard, de 16 anys.
El 22 de gener del 2015 arribava al Santiago Bernabéu el qui havia de ser el Messi blanc, un jove que, en teoria, havia demostrat ser una estrella emergent del futbol europeu havent debutat, fins i tot, amb la selecció absoluta del seu país. Odegaard costava 6,8 milions, se li assignava un salari d'1,2 milions d'euros anuals i era presentat com si es tractés d'una estrella consolidada de l'star system futbolístic. Un any després, les seves estadístiques amb el Castella són més que millorables, i les petites estones que ha jugat al costat dels grans noms del Bernabéu no han servit perquè la gent tingués esperança en ell. Façana absoluta.
Què els va passar pel cap, als responsables del club a l'hora de planificar el fitxatge? I, sobretot, què els va portar a presentar-lo a la premsa embolicat com un crac? Puc entendre les apostes que es fan per promeses sobre els quals els clubs tenen l'esperança, si hi ha sort, que acabaran debutant i triomfant al primer equip. El Barça ha tingut èxits i també fracassos majúsculs, fins i tot se n'ha venut alguns que després s'han recuperat a preu d'or.
Però, el que més molesta la gent és la mediatització que es pot fer d'un d'aquests fitxatges. Vendre Odegaard a la premsa i als aficionats com el nou Messi diu molt poc dels valors esportius de l'entitat: el noruec és la víctima de la voracitat comercial amb què es gestionen els clubs professionals. Si no hi ha projecte esportiu i educatiu sòlid a sota, generalment aquestes decisions acaben amb frustració: per al jugador, que arriba ja sent diferent dels seus companys; per als aficionats, que volen resultats immediats d'un esportista encara en formació, i per al club, que malgasta diners quan el que determina l'èxit d'un planter és el projecte de conjunt.