Si els futbolistes fossin francs, hauria estat adient preguntar a Oblak com se sentia al final del matx. Imaginem que perplex després d'intervenir per primer cop en una centrada fàcil d'Iniesta en el minut 48 i només oferir cert lluïment en aquella falta directa lateral de Leo Messi quan ja se n'havien jugat 67 d'aquest etern, interminable, matx, potser decisiu per a la lliga, que va oferir un munt de detalls i lectures impossibles d'analitzar quan les semifinals de la copa esperen d'aquí a tres dies, gentilesa d'aquest embogit calendari que foragita reflexions pausades. Sense quasi ni adonar-se'n, el porter menys golejat de primera havia entomat abans una d'aquestes passades a la xarxa pròpies de Messi que et deixen sense capacitat de reacció malgrat que la providència t'hagi dotat de reflexos felins. Després, per augmentar la sorpresa de l'excel·lent porter colchonero, encara hi haurà al món algun setciències que l'acusarà de no haver tancat les cames quan Suárez va consumar la remuntada en una primorosa jugada de davanter centre de tota la vida, d'aquells que s'inventaven l'acció, posaven el cos com només saben els privilegiats i eren capaços de rematar col·locant l'esfèrica en l'únic forat possible. Oblak no ens ho explicarà mai, com tampoc sentirem paraules sinceres en boca de Simeone, a qui la seva afició encara enlairarà més al seu altar particular per la brega, el plantejament i tota aquesta faramalla de guerrilles i stakhanovisme en calça curta que tant li agrada. Els seus soldats van errar grollerament en les definicions i conceptes de diccionari, com altres vegades la confonen certs periodistes, perquè ningú amb un bri de seny pot discutir les expulsions de Filipe Luís i Godín, gent que va ultrapassar el límit del reglament sense trobar, al·leluia, l'habitual complicitat del senyor àrbitre, gremi que tendeix a comprendre la duresa i ignorar la protecció dels artistes blaugrana, ja resignats a patir sense càstig tota mena de vulneracions de la llei.

Contra aquell excels Barça de Guardiola ens vam acostumar al frontó de dues línies aplegades pel rival a l'àrea pròpia, i ara ens haurem d'habituar a la pressió alta, a no poder traure la pilota jugada des de la porteria pròpia fins que l'esforç col·lectiu rival comença a carregar-los les cames. El Barça d'avui estira els partits com un xiclet en espera de l'esfondrament físic adversari, però en els últims partits algun mecanisme falla quan costa tant desempallegar-se de noses i trinxeres plantades. Es guanya i continuen vencent sense desplegar ni prodigar virtuts, quasi gasius en l'exhibició de talent. Posar algun però a la victòria sonarà a esperit típicament culer, excessivament primmirat, tot i que l'equip sembla que experimenta una baixada d'energia, d'inspiració, una lleugera crisi d'identitat que li impedeix excel·lir com de costum. Ara es gestiona. S'administra el temps, les forces, el calendari, la resistència del rival i mil altres ingredients del joc. Converteixen en exercici rutinari guanyar i pensar en el proper escull que arriba de seguida. Paradoxal que Simeone surti cofoi de l'estadi quan és el Barça qui consolida el primer lloc. L'estalvi arriba a tal nivell que Neymar pot rebre l'enèsima patacada i desaparèixer del matx sense que es noti, perquè només importa guanyar i girar full.