Joc brut

No és nou, ni en el món de l'esport en gene­ral, ni en el del fut­bol en par­ti­cu­lar. Al ter­reny de joc ha exis­tit sem­pre. Es dóna quan les deficiències tècni­ques –o l'excel·lència tècnica de l'adver­sari– por­ten deter­mi­nats juga­dors –o certs entre­na­dors a dema­nar-ho als seus juga­dors– a por­tar fins a l'extrem el regla­ment. Sem­pre, doncs, s'ha inten­tat suplir la falta de tècnica amb actu­a­ci­ons al límit. En certa mesura, forma part de les regles no escri­tes, sobre­tot quan es tracta d'esports que per­me­ten el con­tacte físic o les càrre­gues i en què, sovint, la neces­si­tat d'impo­sar-se a l'adver­sari porta a topa­des no necessària­ment vol­gu­des. I, tan­ma­teix, són la majo­ria dels pro­fes­si­o­nals els pri­mers cons­ci­ents dels perills –en forma de lesi­ons– que com­porta jugar al límit. I són els pri­mers a inten­tar evi­tar-ho, perquè són els que més bé saben què pot supo­sar una lesió per a un espor­tista d'elit. Molt sovint una lesió de llarga durada pot sig­ni­fi­car tras­pas­sar la línia tènue que separa la glòria del fracàs. Són tan­tes les pro­me­ses que s'han que­dat pel camí per aquest motiu. I, en tot cas, hi ha el regla­ment per san­ci­o­nar les acci­ons vio­len­tes o amb volun­tat de fer mal a l'adver­sari

Hi ha, però, un altre joc brut molt més per­niciós per a l'esport i que s'ha agu­dit­zat quan deter­mi­nats esports s'han con­ver­tit en espec­ta­cles de mas­ses i, amb els drets de tele­visió i el mar­xan­datge, en uns nego­cis que mouen mili­ons d'euros. Aquest joc brut es prac­tica fora dels ter­renys de joc i és extre­ma­da­ment com­plex i, de vega­des, fins i tot sub­til. Mou influències, polítiques, econòmiques, mediàtiques. Es dis­puta mer­cats i patro­ci­na­dors. I no té regles, s'hi val tot per tal de deses­ta­bi­lit­zar l'adver­sari: des de la com­pra dels seus millors juga­dors –la versió sub­til és interes­sar-se per un juga­dor no per com­prar-lo, sinó per enca­rir-ne la reno­vació per al rival– a les mani­o­bres de des­patx per arre­glar par­tits, cam­pi­o­nats o finals (bus­si­nes is bus­si­nes). Pot­ser és ine­vi­ta­ble en el món glo­ba­lit­zat on vivim, en què els clubs espor­tius s'han con­ver­tit en empre­ses que llui­ten per surar i tri­om­far en el com­pli­cat mer­cat mun­dial.

En aquest mer­cat els espor­tis­tes d'elit –per molt ben pagats que esti­guin– són la dar­rera ane­lla d'una llarga cadena en què com­pe­tei­xen com­pa­nyies mul­ti­na­ci­o­nals (d'esports, begu­des, pro­duc­tes finan­ce­res, loco­moció...) i mediàtiques, nous mul­ti­mi­li­o­na­ris de pro­cedència dub­tosa, països –o mar­ques de països en forma de línies aèries– que inten­ten tapar les seves carències democràtiques i en drets humans con­ver­tint-se en patro­ci­na­dors de clubs espor­tius cone­guts inter­na­ci­o­nal­ment. És en aquest mar de tau­rons on impera aquest altre joc brut que pot posar fi a l'esport que, ai las!, és també passió, iden­ti­fi­cació, fide­li­tat i sen­ti­ment per a mili­ons de segui­dors.