Dissabte passat vaig canviar la meva ubicació al Camp Nou. Per un dia, vaig abandonar el seient 51 de la tribuna de premsa per veure el transcendental partit contra l'Atlético de Madrid uns metres més a baix, a la zona de tribuna de l'estadi blaugrana. Visió privilegiada, però la constatació que els tribuneros no han canviat gens ni mica ni després d'haver guanyat, entre altres títols, tres copes d'Europa, cinc lligues i tres copes en set temporades. El Barça de Luis Enrique es presentava al partit amb el triplet de la temporada passada sota el braç, havent guanyat en el 2015 cinc dels sis títols disputats, classificat per a les semifinals de la copa del Rei, per als vuitens de final de la Champions i líder del campionat de lliga després d'haver superat unes quantes adversitats. Però ni així. El millor grup de la història del futbol ha provocat que la mentalitat del nou culer sigui positiva, guanyadora, però no ha pogut canviar el negativisme del clàssic culer de tribuna, més pendent de criticar els seus que d'animar uns futbolistes que si derrotaven l'Atlético de Madrid tenien mitja lliga a la butxaca. L'equip de Diego Simeone es va avançar amb el gol de Koke i van començar a sortir retrets cap als jugadors del Barça de les boques de molts tribuneros. Piqué, possiblement el millor central del futbol mundial, era dolent. Iniesta, un dels millors migcampistes del planeta, la màgia pura, era més lent que una tortuga. Bravo posava dels nervis tothom perquè mirava de jugar la pilota amb els peus, acció que ha estat clau en molts gols del Barça en aquests últims anys d'èxits continuats. Tres exemples de com et poden treure de polleguera els crits dels tribuneros, però no els únics. Perquè aquests culers que encara viuen en l'època pre-Johan Cruyff, s'atreveixen amb tothom. I no t'ha de sorprendre que en algun moment del partit fins i tot critiquin el millor futbolista de la història d'aquest esport i cridin de manera desesperada que no s'amagui. Això sí, quan Leo Messi apareix per empatar el partit, ho celebren com si el gol l'haguessin marcat ells. Acostumen a ser les mateixes persones que, amb el Barça guanyant ajustadament un partit tan important com el de l'Atlético de Madrid, comencen a desfilar un quart d'hora abans del final per no agafar embussos i aglomeracions, per molt que siguin dos quarts de sis de la tarda. Les mateixes que es passen tota la segona part remugant perquè els jugadors de Luis Enrique no acaben de tancar el partit i que no entenen que els blaugrana no golegin contra un equip que està jugant amb dos homes menys perquè no es paren a pensar que el grup que dirigeix l'asturià també pot descansar a la gespa perquè ha tingut un calendari molt exigent durant tot el mes de gener i l'esperen vuit partits més en quatre setmanes de molta exigència. En fi, els partits del Barça és millor no veure'ls des de la tribuna del Camp Nou.