Aquests darrers dies, qualsevol aficionat periquito té calfreds per la possibilitat real d'un descens a segona. La mala dinàmica de resultats (5 punts dels últims 21) ha col·locat l'Espanyol a només dos punts de la zona vermella. L'alegria per l'arribada del nou propietari, Chen Yansheng, ha donat pas a una preocupació palpable i no precisament motivada per la por atàvica o bé per la melancolia que acostuma a acompanyar massa sovint els seguidors blanc-i-blaus. El darrer descens de l'Espanyol va ser fa vint-i-tres anys, la temporada 1992/93. Aleshores, club havia rebut amb els braços oberts l'arribada de la família Lara que, com ara Mister Chen, va aterrar amb la promesa d'aportar estabilitat econòmica i un futur més engrescador. La història és ben coneguda: caiguda lliure en les dotze darreres jornades, en què només es va sumar un triomf. Mirar el passat no és una manera de posar aigua al vi de la il·lusió col·lectiva, sinó una manera de tenir en perspectiva el que es juga l'Espanyol a curt termini. Aquesta mateixa tremolor ja va sacsejar el club el curs 2008/09 (per cert, la darrera temporada amb tres entrenadors). L'entitat havia de celebrar la inauguració del nou estadi de Cornellà i una salvació miraculosa en l'últim tram de lliga, en què es van guanyar vuit dels últims deu partits, va evitar el desastre i la vergonya d'iniciar el periple de Cornellà a segona divisió. L'Espanyol, en aquests vint-i-tres anys que manera ininterrompuda fa que és a primera, ha viscut a la vora del precipici massa vegades. Com a club ha tingut l'habilitat d'alternar les grans alegries, com la conquesta de la copa del 2006, amb el moment de taquicàrdia del gol de Coro en l'últim minut contra la Real Sociedad. Ara, coses del destí, els bascos tornen a ser el pròxim adversari en la lliga i aquest enfrontament ha de ser el punt d'inflexió per trencar amb la mala dinàmica i no convertir els malsons de la classificació actuals en reals.