Gerard Figue­ras. Aquest és el seu nom.
Això de secre­tari gene­ral de l'Esports fa de mal dir. Minis­tre d'Esports. Així millor. Com que aviat Cata­lu­nya par­larà en uns altres ter­mes, esta­ria bé que comencéssim a dotar de forma i també de fons una figura que ha de ser impor­tantíssima en l'esport català. Ahir va aga­far el tes­ti­moni d'Ivan Tibau i, per tant, cal desit­jar-li tota mena d'encerts en la seva tasca.

Tibau, un dels grans espor­tis­tes que ha donat el nos­tre país, ha fet una feina de nas­sos havent de llui­tar con­tra els ele­ments. Tot i no dis­po­sar de diners ni de mit­jans, tot i ser pres­si­o­nat fins i tot per auto­ri­tats de casa que hau­rien de sumar més que res­tar, i tot i ser ter­ri­ble­ment mal­trac­tat (ell i, sobre­tot, l'esport català) pel govern espa­nyol, Tibau deixa una gestió de cinc anys i mil mili­ons de per­so­nes agraïdes pel seu tarannà, pel seu com­promís inequívoc amb la causa i per la seva fide­li­tat al càrrec. Ell, espor­tista, ha fet de polític i ha donat una lliçó a molts dels ano­me­nats repre­sen­tants del poble que, final­ment, només han repre­sen­tat les seves but­xa­ques.

Figue­ras ha tre­ba­llat els dar­rers anys a prop de Tibau i, per tant, coneix el sec­tor de l'esport a Cata­lu­nya, el públic i el pri­vat. Sap qui és qui i què pretén i, per tant, més enllà dels interes­sos par­ti­cu­lars sabrà tro­bar la fórmula ideal per lide­rar l'esport en aquests moments únics. El que ve és tant apas­si­o­nant que caldrà afron­tar-ho amb passió, però també amb el cap clar. Figue­ras ha de tro­bar el model espor­tiu ideal per a la Cata­lu­nya del futur, que sigui capaç de fer front a totes les neces­si­tats, les dels nens i les dels avis, les de l'esport de lleure, l'esco­lar, l'uni­ver­si­tari, el pro­fes­si­o­nal, el femení i també el món de les finan­ces, un cop més, públi­ques i pri­va­des. L'esport és un motor al nos­tre país.

I perquè això passi, tot­hom ha de remar en la mateixa direcció... i ja sabem que això, a hores d'ara, no és així. De fet, l'esport no ha estat mai unit per culpa dels interes­sos dels uns i dels altres i, com a con­seqüència, el gran per­ju­di­cat ha estat el mateix esport català. Figue­ras coneix bé l'esce­nari i haurà de dotar cada un dels actors del pro­ta­go­nisme i de la feina justa que mereix segons les seves capa­ci­tats. Hi cap tot­hom: la UFEC i les fede­ra­ci­ons; la UCEC i les esco­les; el sec­tor pri­vat i el muni­ci­pal, amb l'esport de lleure; la Pla­ta­forma Pro Selec­ci­ons Espor­ti­ves Cata­la­nes, amb la seva experiència en rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals, i la necessària refun­dació del Comitè Olímpic Català... Figue­ras té els diners i té la jerar­quia. Si ordena les peces, un èxit. Si per­met les enve­ges habi­tu­als, un des­as­tre. El minis­tre Figue­ras té feina. I és molt maca.