El xinès
El senyor Xen Ianxeng és un grau més. Fins no fa gaire, el xinès era un colador en forma d'embut que la gent refinada feia servir a la cuina per fer gaspatxo, vichyssoise o qualsevol altre suc de comestibles sòlids. Per als rudes, per a la població de genolls pelats als camps de futbol de sorra i de guix polsós, un xinès era un senyor de la Xina mandarina, amb la cara de Kung fu i el cap pelat com les taronges que deien que en provenien. Com a idioma, el xinès era el mandarí que parlaven els senyors que es vestien amb un quimono, encara que aquesta bata sedosa fos japonesa.
La ignorància, diguem, era tan superlativa, que fins que no va arribar alguna imatge del senyor Mao Zedong amb els ulls inflats de veure-ho tot amb conjuntivitis, no vam començar a entendre que entre la Xina i el Japó i Corea i Vietnam hi havia alguna cosa més que no pas un magatzem ple de cares grogues i ulls d'ametlla.
No és pas que actualment en sapiguem gaire res més, perquè la globalització no ens n'ha pas dut la cultura, d'aquella zona del món d'on ens va arribar el paper, la pólvora, els focs artificials i la lletra impresa. De la mateixa manera, per més avançats que ens pensem ser, però més de pressa, de l'altra banda de la Gran Muralla ens n'ha arribat el porc agredolç, els plàstics que es trenquen i el record que, per fer-se ric, n'hi ha prou amb unes xurriaques incontestables.
Les tornes van canviant i el grapat de xinesos que ens feia riure de pensar que si feia un bot, tots alhora, de tants com són, desviaria l'òrbita de la terra, s'ha convertit en un formigueig de dòlars rebregats que tal com pren bars trinco-trinco a cada poble i cantonada, es queda l'Espanyol i la refinada eloqüència del senyor Sánchez Llibre per fer girar les agulles de la mateixa globalització cultural en sentit contrari.