El partit del Barça contra el València va ser espectacular, encara que pugui relativitzar-se el mèrit pel lamentable estat de forma i de moral del contrincant, però jo continuo impressionada amb la carta de comiat de David Babunski, que va arribar a un acord amb la directiva barcelonista per abandonar el club en un moment en què aquest volia alliberar fitxes per incorporar els fitxatges que se suposa que han de salvar l'equip B en crisi. Abans de jugar amb l'Estrella Roja, Babunski va fer pública una carta en què, davant dels missatges dramàtics, afirma que sortir del Barça ni és cap drama, ni ha de moure a la compassió, ni és cap fracàs, ni ha de comportar tristesa. Que és dramàtic? El jove futbolista macedoni no dubta: “Sortir forçosament del teu país, haver d'abandonar la teva llar i la teva família per l'amenaça de bombes, flames i trets... això sí que és terrible. La pobresa, la fam, la destrucció mediambiental. Tot això sí que és un terrible fracàs col·lectiu. Una trista tragèdia humana que, a més, no té la nostra empatia.” Si bona part dels futbolistes tinguessin aquesta consciència potser, a banda de participar en alguna companyia benèfica, contribuirien a fer aquest món més habitable i sobretot no estarien tan pendents d'alimentar la seva vanitat o, fet escandalós, de cobrar encara més quan allò que cobren és una indecència.

Encuriosint-me per David Babunski, he sabut que fa anys que és un futbolista que se singularitza pel fet que l'interessen la filosofia i la literatura. Es nota. Aquest interès el du a una reflexió que, en la mateixa carta, fa sobre la llibertat d'escriure. Exposa Babunski que, a diferència del rectangle verd del terreny de joc, sobre el rectangle en blanc d'un full (davant del qual no sembla sentir gens de pànic) creu que no té límits, a banda dels que ell mateix s'imposa. Concreta que no té només 90 minuts per concentrar les seves intencions. Tampoc àrbitres que jutgin els seus actes. Ni la posició fixada en el terreny des de la qual hagi de complir unes funcions. Ni ordres que l'indiquin per on i com ha de desplaçar-se. Ni tàctiques específiques. Ni regles. Ni por de fallar. Ni milers d'ulls als quals satisfer.

I sentencia: “Quan escric estic sol amb mi mateix, amb els seus pros i contres, disfrutant del vertader gust de la llibertat.” Tanmateix, tot i que puc empatitzar amb la seva reflexió, em sembla que David Babunski potser serà millor futbolista en el moment en què, tot i haver d'assumir les regles del joc, sigui capaç de ser més lliure jugant a futbol. I que també serà millor escriptor si, disfrutant de la llibertat d'escriure, té consciència que el llenguatge té unes regles, ni que sigui per subvertir-les, i que no sempre escrivim en llibertat. Això últim potser ja ho sap i d'aquí que digui que un mateix s'imposa uns límits, que, de fet, costa transcendir. Quan se n'és capaç, pot passar alguna cosa extraordinària. Molta sort, Babunski!