Opinió

El gran ‘pecat' de Neymar

El que no perdonaran mai al crac brasiler és haver donat carbassa al senyor Pérez Rodríguez

Ney­mar da Silva San­tos Júnior és un virtuós del fut­bol, dotat d'un talent fora de sèrie. Un juga­dor per qui paga la pena pagar una entrada per veure'l jugar en directe i, després, poder-ho expli­car. La seva apor­tació al millor equip del món va ser deter­mi­nant l'any pas­sat per gua­nyar la Cham­pi­ons i enguany ho ha de tor­nar a ser per aspi­rar a aixe­car la segona con­se­cu­tiva.

La màgia del fut­bol des­ple­gat per Ney­mar ha estat impac­tant i, en la mateixa pro­porció, des dels mit­jans de Madrid que –per sim­pli­fi­car– conei­xem com la “caverna”, ja fa set­ma­nes que s'ha ini­ciat una cam­pa­nya –que va reei­xint– de des­pres­tigi con­tra el juga­dor, a qui es pre­senta com el gran pro­vo­ca­dor del fut­bol mun­dial, que es dedica a vacil·lar els rivals; els quals, seguint la lògica del ranci argu­men­tari, és com­pren­si­ble que
reac­ci­o­nin esto­ma­cant-lo.

Ney­mar pos­se­eix un reper­tori ines­go­ta­ble de mala­ba­ris­mes, és un cre­a­tiu en estat pur. Les fili­gra­nes, i aquest és un detall molt impor­tant, les prova en qual­se­vol moment del par­tit i inde­pen­dent­ment de quin sigui el resul­tat.
La prova fefa­ent es va veure ahir mateix al camp del Lle­vant, amb el bar­ret que va fer dins l'àrea pròpia i en un moment deli­cat (reco­nec que vaig jurar en ara­meu!). Els qui el seguim des que des­pun­tava al San­tos sabem que això ho ha fet sem­pre. Que, amb els par­tits deci­dits a favor, es podria estal­viar alguna d'aques­tes flo­ri­tu­res? És opi­na­ble. Ara bé, el que no és opi­na­ble, sinó un fet cons­ta­tat i denun­ci­a­ble, és que, cada par­tit que juga, i des de la pri­mera entrada, Ney­mar no para de rebre pun­ta­des i trom­pa­des dels seus mar­ca­dors –per variar, ahir el van tor­nar a pegar; en un par­tit, per cert, sum­ma­ment des­a­gra­da­ble, amb el vent com a fac­tor dis­tor­si­o­na­dor i en què l'únic que comp­tava era sumar els tres punts–. I ell no s'inti­mida, sinó que afronta la lluita com ho fan els juga­dors valents.

De Di Stéfano a Ney­mar...

Amb el tema Ney­mar no ens dei­xem enga­nyar. El gran pecat comès per l'astre bra­si­ler és haver donat car­bassa al senyor Pérez Rodríguez, el “ser supe­rior”. Fa ja més de sei­xanta anys, el Barça tenia fit­xat Alfredo Di Stéfano, però l'argentí va aca­bar jugant al Madrid perquè el seu pre­si­dent, San­ti­ago Ber­nabéu, va deci­dir que el volia sí o sí. A Madrid, la història la mani­pu­len i expli­quen com els interessa, però la rea­li­tat és que les auto­ri­tats del règim fei­xista de Franco van fer la resta i el roba­tori va impe­dir al Barça, que havia enca­de­nat dos doblets con­se­cu­tius (1951/52 –de fet, aquest va ser un tri­plet, amb lliga, copa i copa Lla­tina– i 1952/53), con­ti­nuar un cicle vic­toriós que es pre­su­mia irre­sis­ti­ble i demo­li­dor.

Ara, sei­xanta anys després, Ney­mar ha aca­bat jugant al Barça i aquesta ofensa no se li per­do­narà mai, a menys que ens acabi traint i fitxi pel Real Madrid –“hau­ria pre­fe­rit que el meu fill hagués fit­xat pel Madrid, així segur que no tindríem tots aquests pro­ble­mes”, ha trans­cen­dit que va decla­rar el pare de Ney­mar davant del jutge de l'Audi­en­cia Naci­o­nal–. Perquè, amb Ney­mar ves­tit de blanc, totes aques­tes fili­gra­nes “pro­vo­ca­ti­ves” que ara se li retre­uen aca­ba­rien obrint tele­notícies amb els pre­sen­ta­dors caient-los la bava. I si a qual­se­vol des­a­pren­siu se li acudís d'actuar com ho van fer el tal Sanchís i el tal Rincón, quan van jus­ti­fi­car i aplau­dir aque­lla agressió infame d'Isco, seria posat a dis­po­sició de la justícia, acu­sat d'inci­tar a la violència.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.