No ha de ser propi del Barça fotre's de ningú. Si volem que mig món bavegi amb el nostre joc, triomf i, per aquest ordre, valors, hem de ser sempre rivals i alhora cavallerosos amb l'adversari. El que més recordo del Real Madrid imperial franquista és que se't reien a la cara amb aler feixista en la premsa, la ràdio i la televisió. De tot només hi havia una opció, encara que els pobres periodistes culers que hi havia als diaris –la majoria dels que duien les seccions d'esports eren madridistes i espanyolistes– fessin miracles per intentar donar un matís que t'espavilava a llegir entre línies i saber veure que “la contundente entrada a Bustillo” per part del central del Madrid De Felipe –que va retirar del futbol i va estroncar la carrera prometedora d'un jove davanter centre aragonès– va ser d'una violència injustificable.

En cap camp del futbol espanyol havia passat res per vendre-hi ampolles, però justificar la prohibició de la seva venda per l'actitud del “públic seguidor”, donant a entendre que havia estat cosa de les dues aficions va ser una mentida tan gran com els Pirineus. La final de la copa del Generalísimo es jugava a Madrid, i de seguidors del Barça n'hi devia haver tants com des de fa tres mesos dies de pluja.

Ja en època de la democràcia a l'espanyola, es fotien dels nostres èxits, més aviat pocs, fins que va arribar Cruyff, i dels fracassos en feien escarni lacerant.

No ens podem riure dels nostres jugadors, ja que és propi d'enzes, però mai hem de ridiculitzar un adversari. Ensenyem la Masia, els jugadors i els valors com el millor del món, però fer mofa de l'adversari és propi de prepotents i això no pot ser. Els jugadors van donar més la talla que el públic.

Per cert, en la tasca excel·lent de recuperació de la memòria del president Suñol, he de dir el que fins fa quatre dies ignorava que qui es va responsabilitzar de la làpida i fins i tot la va pagar va ser Toni Strubell. Les coses com són.