Jura­ria que havia entès durant molts anys que una de les prin­ci­pals diferències entre fer les coses “a la cata­lana” o “a la madri­le­nya” era l'estètica, per allò que als cata­lans ens perd l'estètica. Era pre­fe­ri­ble gua­nyar jugant bé que fer-ho de qual­se­vol manera. “A la cata­lana” havia sen­tit a par­lar que era fer les coses no només bé, sinó amb art, per pro­vo­car emo­ci­ons i dei­xar un lle­gat per ser recor­dat amb honor.

Ara s'invoca “a la cata­lana” com una mena de codi mafiós en què avui em cobrei­xes a mi en un tri­pi­joc, i demà et cobreixo jo a tu, i aquí pau i visca l'oasi per molts anys.

San­dro Rosell ha tor­nat a escena. No s'hi estarà gaire, fins que el jutge el reclami, perquè sem­bla que hi ha una màxima en el nos­tre sec­tor que és la de no par­lar gaire d'ell, tot i que va dei­xar el Barça sense donar ni una expli­cació mínima­ment creïble i tot i viure ama­gat com un pros­crit. Però men­tre ha estat en escena, durant la con­ferència de premsa de Jaume Rou­res diven­dres pas­sat i en els petits espais que s'han dedi­cat a l'assumpte en els mit­jans dies després, s'ha tor­nat a posar el nom de l'expre­si­dent en una situ­ació des­hon­rosa, i s'ha inci­dit que més enllà de fer la feina que més bé sap fer, que és la d'inter­me­di­ari, ha vis­cut anant d'embo­lic en embo­lic. Pri­mer va ser dilluns a l'Audi­en­cia Naci­o­nal, a Madrid, pel cas Ney­mar, i diven­dres a la seu de Medi­a­pro, on deia Rou­res que un cop enxam­pada la trama que li tenia pun­xat el cor­reu, San­dro Rosell li va dei­xar caure que l'embo­lic es podia solu­ci­o­nar “a la cata­lana”. La gra­ve­tat de l'assumpte ens fa pen­sar en els tri­pi­jocs “a la cata­lana” que es deuen pro­duir cada dia a casa nos­tra sense que en sapi­guem ni un bor­rall, fins que sem­bla que algun boca­moll patina i esti­rant esti­rant s'acaba sabent tot.

Ningú li traurà la seva feina i eficàcia per dur Ronal­dinho, Márquez, Deco i recent­ment Ney­mar al Barça, perquè això és mèrit seu, i del Barça, que l'empa­rava, però cada cop que s'ha posat a fer de pre­si­dent, algú ha pres mal.

La cosa aquesta dels espies, tot i posar en el punt de mira Rosell, no és un fet aïllat a can Barça, ja que en els dar­rers anys s'han anat ven­ti­lant com a serial els exces­sos des del club durant la pre­sidència de Joan Laporta i Joan Olivé com a direc­tor gene­ral. Són fets gravíssims que sem­bla que a la massa social no li han gene­rat cap mena de rebuig, ja que el dia a dia del club a la gespa genera tant plaer que el per­so­nal no sem­bla que esti­gui per coses que, com alguns ens recor­den massa sovint, aca­ben sent assump­tes que només interes­sen alguns peri­o­dis­tes.

Molt bé, gira­rem full per no per­tor­bar el bon moment que viu l'equip que diri­geix Luis Enri­que, que es troba a només un par­tit d'asso­lir la pri­mera final del curs, i dei­xa­rem la resta per a xer­ra­meca periodística de baixa inten­si­tat. I tots desit­ja­rem que el que s'ha creat a la gespa no ho des­tru­eixi la llotja. I així, qui dia passa, any empeny, fins que la pilota un dia deixi d'entrar i els des­pis­tats de sem­pre sur­tin dema­nant al sec­tor periodístic on era quan no inves­ti­gava ni denun­ci­ava les coses dels des­pat­xos.