Aquesta setmana parlava amb un entrenador amb molta experiència en el món del bàsquet ACB i europeu i em feia una reflexió: “Ja no puc fer vídeos de situacions del partit que durin més de tres minuts, els jugadors tenen una falta d'atenció alarmant.” Després de comentar-ho amb altres tècnics, també de primer nivell, tots coincideixen en el mateix. Ja ha passat a la història allò de reunir la plantilla en una sala, posar un projector i tornar a veure el partit per anar aturant les accions que es poden millorar. Ja ha passat a la història allò de reunir els jugadors per revisar individualment les accions que un jugador podria haver fet diferent perquè ho vegi. Ara el que es porta són vídeos curts i concentrats. Que no durin més de tres minuts perquè si no el jugador desconnecta. Per què passa, això? D'entrada, les explicacions que donen els tècnics parteixen de la base d'una qüestió de principis: molts jugadors arriben a ser professionals del bàsquet sense haver cursat estudis universitaris. Això vol dir que no han hagut d'estar sis hores seguides asseguts escoltant el professor. La diferència entre els jugadors que han estudiat i els que no, expliquen els entrenadors, es veu d'una hora lluny, perquè els que sí que han anat a classe tenen més capacitat de concentració i d'atenció. A tot això se li afegeix que avui dia els joves conviuen amb el WhatsApp –rapidesa i immediatesa–, el Twitter –140 caràcters– i les xarxes socials, que impliquen cremar converses i situacions amb molta rapidesa. S'ha arribat a un punt que, fins i tot els joves que fan tecnificació de bàsquet, reben missatges amb un vídeo de només deu segons en què es pot veure què fan malament i amb una anotació del que han de millorar. És la manera, diuen, més ràpida perquè ho entenguin i per evitar sentir allò de “quin rotllo ens està fotent”. Això sí, per triomfar els vídeos poden ser curts, però les hores d'entrenament no es poden reduir.