Jaume Roures denuncia que Sandro Rosell el va espiar abans i després que fos president del Barça i presenta una querella contra ell, el Barça i altres presumptes implicats. Els fets es remunten als anys 2009 i 2010 i surten ara perquè entremig hi va haver un relleu en els contractes de drets d'imatge del club de Mediapro (Roures) a Telefónica. Des d'una trinxera, és clar, ja s'ha utilitzat aquest com a raó de la denúncia. Com si els fets no existissin o, en aquest cas, no es pugui demostrar judicialment que han existit. I tampoc no s'hi val a dir que Laporta, via Oliver, també va espiar. Tan inadmissible és una cosa com l'altra. El terme trinxera no és gratuït. A hores d'ara no cal que fem veure que no sabem que això és una guerra. Que és la mateixa guerra de sempre, per altres mitjans i protagonistes intercanviats. Una guerra d'espies espiats d'anada i tornada. D'amics d'anar i tornar. D'enemics de posar i treure.

Al capdavall, jo sempre em faig la mateixa pregunta. Si en tots aquests anys que el Barça ha guanyat tant a la gespa, en lloc de guerra pel poder hi hagués hagut col·laboració i suma de talents (perquè tots en tenien), quin club tindríem ara? No em responguin, que encara ens barallaríem.

1-3. Hi ha resultats que a vegades ho diuen (quasi) tot. El Manchester City va coix d'ambició i caràcter en les cites importants. I el Leicester és la viva imatge de la confiança. També ens ho diu (quasi) tot dels dos entrenadors. Pellegrini té una certa idea de futbol, que s'esfuma quan ell mateix deixa de confiar-hi i la canvia. Per això el City sempre fa la impressió (real) que rendeix per sota del que podria. I Ranieri demostra que és més motivador que entrenador. Futbolísticament, el Leicester és tan sols pragmatisme. L'especialitat del tècnic italià sempre ha estat aquesta: fer emergir equips (Càller, Fiorentina...). I el seu flac és, ha estat, fer rendir equips ja consolidats. Mai no es por tenir tot. O potser sí, i per això el City ha apostat per Guardiola.

Víctor Valdés torna a jugar de porter amb l'Standard de Lieja. Molt poc a dir, perquè amb VV les paraules serveixen de poc. Tan sols una alegria immensa.

Tot comença amb l'emotiva interpretació de l'himne dels Estats Units a càrrec de Lady Gaga i les inevitables imatges de tropes nord-americanes destinades a l'estranger per enardir el Levi's Stadium. Perquè la gent es refés de l'emoció, surten uns nois a jugar amb una pilota ovalada. Per fi surt Chris Martin a interpretar èxits de Coldplay i m'emociono amb Viva la vida (remembering Barça dels sis títols). I el gran esclat de la nit: Beyoncé en tota la seva exuberància. I emoció al final fent trio amb Bruno Mars i recordant altres xous de la Super Bowl.

No em pregunteu el resultat de la final. Ja estava dormint.