Explica la pro­fes­sora Mar­ga­rida Bas­sols que “el lèxic del fut­bol influ­eix en la nos­tra estruc­tura con­cep­tual”. Cer­ta­ment, el fet que l'esport rei s'hagi con­ver­tit en un pro­ducte dri­ver en la majo­ria de mit­jans de comu­ni­cació fa que diària­ment con­vis­quem amb un llen­guatge impreg­nat de ter­mi­no­lo­gia fut­bolística, i vice­versa. La influència quo­ti­di­ana que té la manera com els peri­o­dis­tes radi­o­gra­fiem el fut­bol (en premsa escrita, ràdio o tele­visió) és impor­tant per enten­dre cer­tes evo­lu­ci­ons de la nos­tra llen­gua.

Prèvia­ment al fet que el català gaudís d'un estat prou salu­da­ble –i, des­gra­ci­a­da­ment, en pro d'un cert col·loquia­lisme, ara aflo­rin segons quins bar­ba­ris­mes amb nor­ma­li­tat–, hi ha hagut moments en què la consciència lingüística del peri­o­dista havia de ser d'alta volada. Les retrans­mis­si­ons espor­ti­ves, en el moment que Quim M. Puyal les va entro­nit­zar en català el 1976, han cons­tituït un ver­ta­der espai de nor­ma­lit­zació actu­a­lit­zant aquell llen­guatge popu­lar “que es vivia als camps de fut­bol” –expli­cava el mes­tre en una con­ferència a la UVic-UCC– segons el prin­cipi nor­ma­tiu d'una llen­gua que sus­ten­tava una iden­ti­tat cul­tu­ral, la cata­lana, que als cen­tres direc­tius de Madrid “des­co­nei­xien”.

Irònica­ment, Puyal reco­neix par­lar “del paleolític” quan recorda els ini­cis del fut­bol en català a Ràdio Bar­ce­lona o com Jordi Mir el va aju­dar a adap­tar una manera de nar­rar en cas­tellà que, en cap cas, es podia trans­po­sar simètri­ca­ment a la nos­tra llen­gua. Però l'estu­di­ant de peri­o­disme d'avui rep una lliçó de peri­o­disme com­promès amb la “llen­gua, la cul­tura i la soci­e­tat” quan més es neces­si­tava, un com­promís que avui es pot des­di­bui­xar a causa de la cerca per­ma­nent d'un entre­te­ni­ment malentès per alguns direc­tius de mit­jans de comu­ni­cació.

El peri­o­disme, refle­xi­o­nava Puyal, és una eina de trans­for­mació de la soci­e­tat –“vam demos­trar que la dona es pot incor­po­rar amb nor­ma­li­tat a les trans­mis­si­ons”– i, també, és una mirada sub­jec­ti­va­ment honesta sobre la rea­li­tat. L'espec­ta­cle fut­bolístic de baix to que ens ofe­rei­xen cer­tes cade­nes de tele­visió o tertúlies de ràdio acaba esde­ve­nint l'antítesi d'allò que molts inten­ten qüesti­o­nar dins les aules de la uni­ver­si­tat.