Animal competitiu

Si algú m'arriba a pre­gun­tar a prin­cipi de tem­po­rada sobre quin era per a mi el millor fit­xatge de l'estiu, hau­ria rebut una res­posta automàtica, imme­di­ata, sense neces­si­tat de reflexió, ni un segon hau­ria tri­gat en esco­pir el nom de Yeh­ven Kono­pli­anka. I mira que és com­pli­cat. Però m'encanta Kono­pli­anka. Des de fa temps. M'agra­dava abans de viat­jar a Ucraïna per cobrir l'Euro­copa, i allà em va aca­bar d'enci­sar. La seva manera de con­duir la pilota, el seu canvi de ritme, la seva capa­ci­tat per sor­tir tant per dins com per fora, d'anar a l'espai i de venir a rebre, el seu xut. Com és pos­si­ble que aquest fut­bo­lista hagi arri­bat gra­tis al Sevi­lla? Kono­pli­anka i lliure de con­tracte. Em va sem­blar la millor geni­a­li­tat de Monchi en molts anys. I Monchi no és un qual­se­vol.

“Si és capaç d'adap­tar-se a una cul­tura dife­rent, si ren­deix un 80% del que ho ha fet a Ucraïna, serà un juga­dor de 30 o 40 mili­ons d'euros”, em repe­tia. I no crec que fos l'únic que ho pen­sava. Encara que ara no ho sem­bli, a Unai Emery també feia temps que el por­tava boig Kono­pli­anka. El va inten­tar fit­xar sense èxit per a l'Spar­tak de Mos­cou, i reclu­tar-lo per al Sevi­lla va ser en gran part ini­ci­a­tiva seva. Era un fit­xatge que no dei­xava dub­tes: entre­na­dor i secre­ta­ria tècnica, tots a l'una.

Ens havíem de diver­tir per força. Però Emery no és en el negoci per diver­tir-se. Hi és per com­pe­tir. I ho fa molt bé. I ho fa per sobre de totes les coses, fins i tot d'un fut­bo­lista bes­ti­al­ment dese­qui­li­bra­dor com és Kono­pli­anka. Li ha impor­tat ben poc que fos un fit­xatge ideat per lide­rar el nou pro­jecte. Tam­poc li ha tret la son que fos una aposta per­so­nal. Ni tan sols alguns par­tits de glòria de l'ucraïnès, com quan es va crus­pir Danilo i tot el Real Madrid al Sánchez Pizjuán, li han fet tre­mo­lar el pols. Unai Emery ha cre­gut con­ve­ni­ent sacri­fi­car Kono­pli­anka, per equi­li­brar l'equip, per gua­nyar capa­ci­tat de tre­ball amb Mic­hael Krohn-Dehli... pel que sigui! I ho ha fet. I sí, sol optar sem­pre per un mig del camp de pica­pe­drers, ja sigui amb Grze­gorz Kryc­howiak, amb Ste­ven N'Zonzi o amb Daniel Carriço, tots fut­bo­lis­tes més gri­sos que Konoplyanka, però el Sevi­lla, un any més, com­pe­teix com pocs. Amb un equip molt físic, rocós, que no bri­lla però que tam­poc ho neces­sita. D'aquells que tole­ren dei­xar-se domi­nar, que sem­bla que no hi són però que hi són. Un equip made in Unai Emery. I se l'ha de feli­ci­tar perquè un any més jugarà una final després d'haver per­dut juga­dors capi­tals com ara Car­los Bacca (Milan), Aleix Vidal (Barça) i Step­hen M'Bia (Hebei China For­tune). Per tant, des d'aquí, enho­ra­bona, Unai; però si ens dei­xes veure una mica més sovint Kono­pli­anka també t'ho agrai­rem.