De tant en tant, algun diari porta una notícia d'aque­lles que et sor­pre­nen i et fan dibui­xar un som­riure als lla­vis. L'esport, ho sabem tots, accepta una defi­nició de límits tan difu­sos que pot anar des de l'excel·lència atlètica a l'excel·lència social. I aquest n'és el cas. No havia sen­tit mai a par­lar del Royal Shro­ve­tide Foot­ball, però ara, després de lle­gir la notícia en un diari anglès, acabe de pas­sar una bona estona mirant vídeos pel You­Tube d'aquest pecu­liar esport. Més que pecu­liar.

Això és una espècie de fut­bol amb tocs de rugbi que es juga des del segle XII a la ciu­tat anglesa d'Ash­bourne, una ciu­tat divi­dida en dos pel riu Hen­more. El cas és que un dia a l'any els de la banda nord del riu es tro­ben amb els de la banda sud i dis­pu­ten el par­tit. Però no una selecció dels de la banda nord o la banda sud, sinó tots. Vaja, no sé si tots, però cen­te­nars de per­so­nes, pel que es veu a les imat­ges. De fet, com són tants jugant, les por­te­ries estan situ­a­des, lite­ral­ment, a quilòmetres de distància. Són dos molins de vent que, si jo no ho entès mala­ment, només en ser tocats pel baló ja es con­si­dera gol.

En un joc dis­se­nyat així ja es poden ima­gi­nar que es mar­quen molt pocs gols. Un de sol, de fet, és el que se sol mar­car en cada par­tit. Moure la pilota en una sola direcció durant quilòmetres no només no deu ser sen­zill, sinó que sem­bla esgo­ta­dor.

Entre els cen­te­nars de juga­dors, però, qui marca té dos pri­vi­le­gis que m'han cri­dat l'atenció, i molt. El pri­mer és que es pot que­dar el baló a sa casa durant tot l'any. Diguem que el cus­to­dia fins l'any següent, un pri­vi­legi d'aquells morals. El segon pri­vi­legi, pel que con­ten, és el que interessa més als juga­dors. Es tracta que aquell qui fa gol té dret a beure tanta cer­vesa com vulga, gra­tis, en tots els pubs de la ciu­tat durant un any. Que, tenint en compte com beuen en aques­tes con­tra­des, real­ment això sí que deu ser tot un detall...