Recordo la il·lusió pels números de prova de L'Esportiu, ara un diari de referència. La feina ha estat difícil, suposo. Vells costums, reticència vers la resposta del lector, dubtes econòmics… Avui el nostre mitjà és una eina d'estat singular i pròpia, que fa el seu paper.

L'Esportiu impulsa més ciutadania des d'una lectura social i cultural de l'esport, el que tothom hauria de fer, d'altra banda. Politització democràtica equànime des de la catalanitat i el comprimís nacional.

No hi ha res que em molesti més, de l' impacte de l'esport en els mitjans, que la falsa neutralitat. És massa sovint falsa.

Potenciació dels nostres clubs, dels nostres esports més practicats i seguits, sense oblidar mai l'etapa formativa i amb les antenes obertes al món.

M'agrada poder saber els resultats dels nostres equips més modestos, de la Catalunya profunda, del mar i la muntanya. Això és cultura, senzilla si hom vol, tan senzilla com ho és la majoria de la nostra gent. Esport femení de debò. I més elogis que faria. Tot sempre és millorable, però darrere dels triomfs del Barça, de Jornet, Picas, Purito o de qui sigui hi ha un poble. Aquest és un mèrit d'anys i per créixer més i més, cal també practicar esport.

Crec que a més ciutadania, més esport, i al revés. Ara estem en un moment clau, ningú pot defallir. El repte, no tan difícil, és fer un estat just de debò, amb feina per a la gent, creant infraestructures i generant riquesa, ajudant que Espanya es tregui del damunt retards seculars. Fer un país a favor de la igualtat i la justícia social i solidari amb el món. Amb molts més practicant de tots els esports, a tot arreu i per a tothom. Estem a punt de completar la marató més difícil que mai hauríem pogut imaginar dels partits espanyols. I més lapidació faran, si poden. Res, però, podrà amb el coratge democràtic dels catalans.

L'Esportiu n'és un exemple.