De la nit de diumenge passat al Camp Nou et pots quedar amb moltes coses. Podria ser el canvi de ritme amb què el Barça va transformar un partit amenaçador en una exhibició de futbol i gols. Podria ser la segona píndola d'excel·lència en deu dies (comptant el 7-0 al València en la copa) com a símptoma que el millor de la temporada del Barça encara ha d'arribar. I podria ser l'oportunitat que té, ara sí, l'equip de Luis Enrique de fortificar al seu lideratge en la lliga si guanya demà a El Molinón i es posa a sis i set punts de distància l'Atlético i el Madrid. O podria ser, també, la virtut d'aquest Celta amb baixes importants però amb personalitat, convicció i futbol com per posar en escac el Barça i exigir-li el màxim. O el torrent de jugades de videoteca, entre driblatges, gols, assistències i accions tècniques, que van ser capaços de generar en noranta minuts Messi, Suárez, Neymar i companyia. Només això últim ja justifica el futbol com a esport, com a passió, com a espectacle de masses, com a focus mediàtic d'ordre mundial i com a article de consum. La creu d'aquesta moneda és la profunda mediocritat dels que pretenen convertir una genialitat en una tifa. Avui és el penal indirecte de Messi i Suárez, un altre dia és la lambretta de Neymar i un altre el que faci falta. Messi hi va posar imaginació, valentia, generositat i ambició i es va inventar una altra imatge per a la història. Va arriscar, va sorprendre el rival, va renunciar al seu gol 300 en la lliga, va regalar el hat-trick a Suárez i avui la jugada ja ha fet la volta al món. Només hi cap l'elogi, l'admiració, la sana enveja i, en última instància, el mal sabor de boca d'un rival sorprès. Si ignoréssim el talent dels Mozart per donar satisfacció als Salieri seríem uns miserables. Em nego a acceptar que un futbolista estigui sota sospita per penals indirectes, Panenkas, túnels, barrets, tocs d'esperó, vaselines, elàstiques, fintes, xilenes, rabones, bicicletes, ruletes, lambrettas, gols olímpics, driblatges croquetes, passades de 40 metres o cessions de metre i mig. Perquè tot això és futbol. I qui vulgui veure-hi ofenses, té dues feines.