Cada vegada que un jugador toca la pilota amb la mà i talla una jugada de perill, obstaculitza la progressió d'un jugador rival o actua amb força desmesurada, l'àrbitre penalitza l'infractor amb una falta. Quan s'entra a l'àrea, terreny extremadament delicat, qualsevol infracció fora del reglament es castiga amb penal. La pena màxima. Onze metres que separen l'executor del porter indefens. En la història del futbol hi ha hagut penals mítics. Errors flagrants de grans estrelles mundials que han trencat els somnis de milers d'aficionats. El que Roberto Baggio va llançar als núvols i va donar el quart mundial al Brasil més pla que s'hagi vist mai (1994). El Deportivo només havia de guanyar el València a Riazor per erigir-se en campió de lliga i tocar el cel. Quan quedava poc per al final del partit i els ànims estaven sota mínims, l'àrbitre va assenyalar penal. Ni Bebeto, ni Donato, líders d'aquell equip en van voler saber res. Djuckic va agafar la responsabilitat i va errar de manera estrepitosa. Raúl González, en la seva eterna malastrugança amb la selecció espanyola, va voler ajustar massa el seu tir i la pilota va sortir fora, fregant el pal, per a glòria francesa en l'Eurocopa del 2000. Les llàgrimes de John Terry, en la final de la Champions del 2008, després de relliscar sobre la humida gespa, van trencar un altre projecte faraònic de Roman Abramóvitx. N'hi ha d'altres, però, que han passat a les pàgines daurades de l'esport rei. El penal decisiu que va executar Panenka, un avançat al seu temps, que va donar l'Eurocopa del 1976 a Txecoslovàquia, va iniciar un estil que després van replicar Francesco Totti i, sobretot, Zinedine Zidane en la final del mundial del 2006. Un llançament excels, que fins i tot va tocar el travesser abans d'abraçar la xarxa. També Cruyff va ser pioner en l'art dels onze metres. En lloc de colpejar la pilota directament, va aprofitar el reglament per passar-la endavant i que Jesper Olsen la rematés. Més endavant ho van intentar Pires i Henry, en plena orgia futbolística del millor Arsenal, però van fallar calamitosament. Diumenge passat, el Camp Nou va ser espectador de luxe de la màgia dels onze metres. Penal a favor del Barça, que no acaba de ser del tot fiable en aquesta faceta. Messi i Suárez es van posar d'acord per deixar-nos a tots amb un pam de nas. Passada endavant de l'argentí i execució de l'uruguaià. Una bogeria. Sóc de l'opinió que no hi ha una manera correcta de llançar un penal, sinó que totes són vàlides. El futbol és un esport per disfrutar i donar llibertat a la imaginació. Un llançament de penal no és més que una altra forma de llibertat d'expressió. Fa goig somriure amb la màgia dels onze metres.