El club, l'equip i ell
Per la seva banda, realment el Madrid
pot estar satisfet d'aquests números?
El Barça i el Real Madrid, Messi i Cristiano Ronaldo. O si ho voleu, Madrid i Barcelona, CR7 i el 10. Parlem d'ells i de les darreres declaracions del portuguès al voltant de l'amistat i el rendiment. En resum, segons ell l'única cosa que cal que per guanyar partits és una relació professional entre els jugadors. Ronaldo, matusser com és sempre en les formes (calia explicar-ho utilitzant paraules poc respectuoses com abraçadetes, dinarets i petonets?), te una part de raó. Una part. Una petita part. A la història del futbol hi trobem alguns èxits que tenen molt a veure amb la feina i molt poc amb l'amistat. Això sí, en trobem molts més dins d'un escenari fraternal. Bé, en el futbol i en qualsevol altra professió. La periodística, també, és clar.
Parlem de rendiment, doncs. Ronaldo és jugador del Madrid des de l'estiu del 2009. En aquest temps i des de la seva posició individualista, des de la seva necessitat de ser el centre del món, el 7 blanc ha guanyat set títols (1 lliga, 2 copes, 1 supercopa d'Espanya, 1 lliga de campions, 1 supercopa d'Europa i 1 mundial de clubs). Fent mitjana, un títol per any. I de trofeus grossos, dos. A can Madrid, només una lliga i una copa d'Europa en set anys. Això sí, 2 Pilotes d'Or i 3 Botes d'Or. Sensacional. I això que el crac de Madeira creu (fermament) que ni els companys juguen per a ell ni el club s'entrega com hauria! Per això Ronaldo riu poc. Per la seva banda, realment el Real Madrid pot estar satisfet d'aquests números globals?
Messi, en aquests mateixos set anys, és a dir, des del 2009 fins avui, ha guanyat més del doble de títols amb el seu equip (4 lligues, 2 copes, 3 supercopes d'Europa, 2 lligues de campions, 2 supercopes d'Europa i 2 mundials de clubs) i gairebé el doble de reconeixements individuals: 4 Pilotes d'Or i 3 Botes d'Or. Està content el club i, és clar, ell. Perdó. Està eufòric el Barça i també ell. Tots dos són els número u del seu sector. I tot sense que Messi hagi de fer gaires numerets. Bé, sense fer-ne ni un. D'una manera natural. Entenent que com més èxits col·lectius guanyi el Barça, més possibilitats tindrà ell de recollir els premis individuals. Tenint clar que la seva generositat futbolística amb el grup sempre acaba tornant. Transformant el caràcter i la mentalitat personal en una arma de destrucció de rivals a favor del conjunt. Compartint objectius i comportaments per a un compromís inequívoc: ser els millors... Tots.
Ronaldo és així. Viu sol i competeix en solitari. Per tant, la suma dóna per al que dóna. Messi ha evolucionat a còpia d'evidències i de fer sumes que sumen de veritat. I aquestes sumes han arribat a còpia d'abraçades, petons, dinars i sopars. De pell. A base d'amics. De complicitats. D'avui per tu i demà per mi. D'entendre que això del futbol és un esport d'equip, però, en definitiva, una activitat grupal que barreja humans i que viu d'estats d'ànim. I, es veu que, com millor és l'ambient, com més amables les relacions, com més alegres viuen i es relacionen els membres d'un vestidor... les possibilitats d'èxit augmenten. En el futbol i en el periodisme. I en la vida.
Muriel Casals
Hi ha un munt de motius per buscar la llibertat. Milions de raons. La darrera, poder explicar a la Muriel Casals que ja ho tenim. Que ho hem fet. Tanta lluita, tant lideratge, tanta bondat, tanta intel·ligència... mereix el nostre reconeixement i la notícia més esperada. Ara, també per ella. Tenim pressa.