El gest de diumenge passat del FC Barcelona d'endolar un seient buit en una fila secundària de la llotja presidencial durant un partit de la lliga espanyola és bonic i honora l'entitat i la persona homenatjada. És fort, perquè és clar, i és contundent, perquè respon al tarannà civil d'una república amable.

Si no fos perquè el protocol del FC Barcelona ja va estar a l'altura en la mort del seu entrenador Tito Vilanova, diríem que la sensibilitat és un màster nou en el currículum dels diplomats en negocis de can Barça. Essent, però, repetida ara en ocasió de la mort de la historiadora del pensament econòmic, expresidenta d'Òmnium Cultural i diputada per Junts pel Sí, Muriel Casals, podem sospesar la possibilitat que no es tracti sinó d'un tret identitari, ara que ens els blasmen i ens els forcen a amagar sota l'ala de la submissió cosmopolita.

El mantindrem durant molt de temps? No ho sé pas; però el dol d'aquest país, que es viu en una abraçada solidària, sembla que encara resisteix l'embat estrafolari de la cridòria, de la gesticulació folklòrica i de l'embafament dels uniformes. Aquí, la tristesa no vol escarafalls; ni el condol, protagonisme.

En aquest país, on la constància és l'honor i el record de l'absència és la glòria, un gest com el de la setmana passada en la seva principal institució mediàtica és un missatge entès perquè respon al codi que ens confraternitza.

Un seient buit, aquell seient ocupat habitualment pels notables de la societat entre esquizofrènica i bipolar que ara com ara ens defineix majoritàriament com a poble, representa la buidor d'una manera de ser que també ens significa. I el dol, la funda negra a l'espatller i al cul d'una cadira que s'aboca a un camp on les diferències es dirimeixen amb fintes esportives no és sinó l'abraçada solidària de l'honor i de la glòria d'aquells que ens precedeixen.