A l'est, la Franja, terres aragoneses amb un veritable lligam amb Catalunya; al sud, el País Valencià, terres germanes. En tots dos casos, només la política unionista d'un exaltat PP i de vegades d'un PSOE només partit espanyol han posat pedres per enfrontar-nos, han fet molt de mal, però han fracassat. El repte està al nord, a l'Estat francès. Allà cal molta pedagogia, però si només mirem el vessant esportiu, en una Catalunya independent sortirem guanyant en tot. França és més esportiva que Espanya, no en futbol, bàsquet, hoquei o futbol sala, però en la resta passen la mà per la cara als espanyols i a nosaltres, que, de moment, estem obligadament dins d'Espanya.

Rivalitats històriques, la formació dels estats nació i els Borbons –sanguinaris centralistes sobre els seus propis súbdits–, han fet oblidar un fet indiscutible: Catalunya és d'origen carolingi, franc.

França no viu el seu millor moment, però és un estat més modern i just, pròsper, malgrat tot, que fa de la democràcia, tot i les seves imperfeccions, la raó de ser de l'estat.

El polític francès (culer) Manuel Valls no parlava per parlar. El Barça, l'Espanyol, la Santboiana, i tots els equips i federacions jugaran on vulguin. L'Espanya prepotent fins avui, demanarà salvar el món de l'esport, en què sense nosaltres seran molt poca cosa. Sembla una contradictio ab initio, però no ho és, només pot ser lliure qui defensa la llibertat. L'esport espanyol, i Espanya, és clar, podrà ser lliure gràcies a qui no vol ser sotmès a ell.

Catalunya lliure en l'esport,i en tot, només té veïns fraternals o germans, sense oblidar les Illes, amb les quals som inseparables i amb l'origen franc. L'únic enemic de l'esport lliure, i del país, són els partits espanyols que ens neguen el que ells tenen, és a dir poder decidir dia dia el que volem fer per construir una república catalana més justa i social.