S'han rendit. Ara, Londres!
és massa rival
per a un Madrid que
de seguida plega veles. Ara toca la lliga
de campions
Encara hi ha neu a les pistes d'esquí i la
penya dels germans Padrós ja s'ha rendit. Tot i haver jugat onze partits més que ells, el Barça és massa rival per al Madrid.
D'això se'n diu llançar penosament la tovallola. Inaudit.
Amb la lliga molt ben encarada, ha arribat el primer gran moment d'aquest 2016. Els centrals titulars de l'Arsenal, Mertesacker i Koscielny pateixen malsons amb Messi, Suárez i Neymar de protagonistes. Es desperten entresuats. Mama, por! Quan es va saber que l'Arsenal se les hauria amb nosaltres i fent gala de la fina ironia anglesa, el compte oficial de Twitter del Manchester City (eliminat dos anys seguits pel Barça) penjava aquesta piulada: “Your turn to play 'em” (‘és el teu torn'). La portada de France Football (16/2) titulava “Un complot anti-Barça” sobre una fotografia del nostre trident, per certificar que som l'enemic més poderós i més temut... Perquè som el Barça, el campió d'Europa i del món. Guanyar és la nostra rutina.
No sóc cec, és evident que l'equip està notant el desgast acumulat d'uns mesos de competició duríssims i amb molt poc fons d'armari, una situació impròpia d'un ferm aspirant a guanyar-ho tot (per cert, Turan, espavila sisplau!). Al camp de Las Palmas, en un terreny de joc molt pesant, es van detectar símptomes clars de casament físic i també mental. Però, com va dir Luis Enrique, la Champions és una competició diferent. La motivació és màxima, sabem que la glòria ens espera a Milà i estic convençut que demà l'equip donarà la talla, com és habitual.
L'Arsenal arriba bastant fresc i disposa d'alguns jugadors de talla acreditada: Özil se sap moure bé entre línies i assisteix amb pilotes valuoses els davanters, Giroud és un golejador força fiable que lluita i que sap guanyar la posició, Walcott i Chamberlain són dos extrems molt ràpids i el mateix Alexis, tot i les seves carències, si té el dia pot fer mal... Dita la qual cosa, si nosaltres som capaços de trobar el to de frescor imprescindible per poder jugar al nostre nivell, activar la pressió i fer circular la pilota a la velocitat de la llum, segurament que tornarem de Londres amb l'eliminatòria a la butxaca. Així de clar. I el primer que ho sap és Arsène Wenger.
Cristiano i el valor de l'amistat
En el francès original d'Alexandre Dumas, el jurament dels mosqueters diu així: “Tous pour un, un pour tous” (“tots per un, un per tots”). Quedem-nos amb la idea.
Cristiano va opinar sobre la relació d'amistat entre Messi, Suárez i Neymar en aquests termes: “Això dels dinarets a fora, i fer-se petonets i abraçadetes, no val per a res. El més important és ajuntar-se dins del camp perquè l'equip guanyi. Això és el que s'ha de valorar.” És cert que no cal que siguem amics per jugar bé en equip. Però alerta: que el millor jugador de la història (Messi), qui té tots els números de succeir-lo en el tron de millor jugador del món (Neymar) i el també millor davanter centre del planeta (Suárez: jo no el canvio per cap altre i tranquils que demà no perdonarà), a més a més de ser jugadors de perfils complementaris, que han volgut entendre's i que s'entenen a la perfecció (la suma de tots tres potencia les qualitats individuals de cadascun), resulta que també s'han fet amics inseparables. Aleshores és quan es pot dir que el jurament dels mosqueters assoleix el seu significat en grau superlatiu. I això, dins del camp, té un valor afegit incalculable.
