Quan vaig llegir l'article d'Imma Merino del diumenge passat, en què deia que en els seus quaranta anys de barcelonisme no havia vist una davantera millor que la formada per Messi, Neymar i Suárez, li vaig donar la raó, però inevitablement em va fer obrir els meus propis racons de la memòria. I vaig veure també com havien canviat els temps i la manera de jugar perquè a mi em venia al cap una alineació que garantia la victòria amb la mateixa suficiència que els tres esmentats. Però era ja de fa cinquanta-dos anys, i era la mateixa que el 1983 cantava en Joan Manuel Serrat en el seu Temps era temps: Basora, Kubala, César, Moreno i Manchón. Eren cinc, però. Tots a l'atac, Moreno una mica més enrere i Kubala campant al seu aire amb freqüents incursions al mig camp. I el gol, a part dels que el geni Kubala marcava, venia de manera inevitable quan amb una passada a l'extrem dret Basora centrava mil·limètricament al cap de César, que la rematava a dins. Si considerem que Iniesta juga bona part del partit com a davanter i que les centrades de Basora ara qui les intenta amb sort diversa és Alves, potser es pot pensar que l'actual davantera no es distancia tant, en nombre, dels cinc dels anys 52/53 que van guanyar dues lligues i dues copes.

El fil de la memòria quan s'estira no s'acaba mai i em du la figura del davanter centre Mariano Martín –molt semblant físicament a l'actual Luis Suárez–, que era un prodigi atlètic que omplia els partits fent gols de cap, per dalt i en planxa, i rematades potents realment imparables. Duia un mocador blanc penjat rectangularment a la cintura, i al cap de mitja hora es dirigia a la banda perquè li donessin un tros de llimona, que mantenia a la boca i que devia provocar més d'un ensurt als defenses quan veien que els venia a sobre un paio embalat amb una rialla groga. Una lesió tremenda que li va provocar l'entrada del jugador del València Álvaro li va tallar la carrera. Amb una mitjana de més d'un gol per partit, va ser l'heroi de l'any 1942 quan va marcar dos gols en la final que li va donar la copa contra l'Athletic i uns altres dos, una setmana després, paradoxalment, contra el Múrcia que van donar al Barça la salvació a la permanència a primera divisió.