El Barça torna avui a la Cham­pi­ons amb vuit punts d'avan­tatge en la lliga i plaça asse­gu­rada en la final de copa. La jerar­quia en el fut­bol espa­nyol no està en dis­cussió i, men­tres­tant, el Real Madrid ha cre­mat un altre entre­na­dor (Benítez), n'està cre­mant un altre (Zidane) i està en vies de mal­ba­ra­tar una altra tem­po­rada a preu d'or. Rafa Benítez, com tants d'altres, va aban­do­nar els domi­nis de Flo­ren­tino Pérez per la porta del dar­rere i sense honors. A diferència d'altres, però, va posar en perill el milió d'euros amb què el gran cacic blanc sub­orna els silen­cis d'aquells que des­terra i va des­ta­par les car­tes. Ho va fer amb fets, dades objec­ti­ves i con­clu­si­ons d'ampli con­sens fora del nucli dur del madri­disme i de l'àrea d'influència del seu pre­si­dent. Benítez va recor­dar que el Barça té un pla espor­tiu des de fa anys, i el Madrid en comença un cada any per l'afició del pre­si­dent a posar i treure entre­na­dors (va per l'onzè en tretze anys); va esgri­mir que Flo­ren­tino Pérez i el seu model són bons per a l'eco­no­mia i dolents per al fut­bol, i va posar els números com a tes­ti­mo­nis, sen­ten­ci­ant que el Barça ha gua­nyat més del doble de títols que el Madrid durant el reg­nat del cons­truc­tor, xifres que aquesta tem­po­rada pinta que esde­vin­dran més sag­nants si el Barça rea­litza la pro­esa de reva­li­dar tot un tri­plet. Natu­ral­ment, Benítez s'estal­via l'autocrítica cap la seva feina com a entre­na­dor blanc, començant per la falta de con­nexió amb la plan­ti­lla i aca­bant per la seva denúncia pública d'una cam­pa­nya con­tra Flo­ren­tino Pérez, pas­sant per l'ali­ne­ació que va fer en el clàssic del Ber­nabéu (0-4), plena de gla­mur galàctic i buida de la “con­sistència” que el mateix Benítez reclama com a valor suprem del seu catàleg. Mal­grat tot, la seva denúncia pública és el més sem­blant a un acte de madri­disme, perquè la radi­o­gra­fia és fidel a la rea­li­tat i afi­nada en les con­clu­si­ons. Però Flo­ren­tino és molt Flo­ren­tino i les reac­ci­ons a Madrid, van del vic­ti­misme madri­dista –“ens ata­quen!”– a la sor­presa estil “Rafa, no me jodas!”, no pel que va dir, sinó per atre­vir-s'hi.