El Barça de Luis Enrique ho té tot ben encarat. La lliga està millor que mai, la copa, a un partit, i en la Champions, l'equip ja té un peu i mig en els quarts de final. Repetir el triplet és possible? És clar. Serà fàcil? És clar que no. Oi que mai ningú ho ha aconseguit? Doncs això.

El golàs de Messi per inaugurar el marcador a Londres producte d'un contraatac de manual ha desfermat l'amor de molts aficionats pel contraatac. I automàticament, és clar, ells mateixos han entrat en el terreny de les comparacions per aixecar un altar a Luis Enrique, cosa que entenc i comparteixo, i de seguida llençar a les escombraries la feina de Guardiola, qüestió aquesta que no aconsegueixo comprendre.

L'actual Barça té l'essència de l'equip del Pep. I del del Rijkaard. I del del Johan. El mètode ha esdevingut un fet cultural davant del qual l'afició sent orgull i el club ja no té cap dubte sobre la direcció esportiva que ha de seguir l'equip de futbol. Cada tècnic hi ha posat matisos en funció del seu pensament i la plantilla que ha tingut, però sempre, repetim, sempre, amb Cruyff, Frank, Pep i Luis Enrique, el rendiment de l'equip ha estat excel·lent.

Ens quedem al Barça actual. Ataca o contraataca? Evidentment, ataca. Vol la pilota, juga a camp contrari i té Messi, Neymar i Suárez, probablement, els tres millors davanters del món. Per tant, és evident quina és la seva prioritat. Dels 121 gols que ha marcat l'equip aquesta temporada, 106 han estat producte d'una jugada i 15 gràcies a llançaments de falta o de penal. Dels 106, 76 els han fet atacant i 30 contraatacant. O sigui, el 71,7% dels gols arriben producte d'una jugada de les de sempre i un 28,3% gràcies als letals contraatacs, com l'exhibit dimarts contra l'Arsenal. Amb els matisos evidents producte de la personalitat de cada entrenador, el Barça actual, com el de Guardiola, ataca més que contraataca.

Ara bé, aquests 30 gols al contraatac són molts. Moltíssims. La qual cosa demostra dues coses: la primera, molt evident, és que Messi, Neymar i Suárez estan entusiasmats de trobar espais a l'esquena de les defenses rivals i, en aquestes circumstàncies, com és normal, tenen més possibilitats de treure profit del seu talent majúscul. I la segona, coneixedor Luis Enrique de les grans habilitats de tots tres, ha treballat bé aquestes accions per mirar que els seus cracs puguin repetir-les com més vegades millor. El resultat és extraordinari. Millor que el que va obtenir Guardiola? Que cadascú sumi i resti trofeus.

És que a Guardiola no li interessava el contraatac? I tant! De fet és més fàcil jugar amb espais que sense, però la trajectòria del mètode ha fixat un escenari en què el Barça educa i
executa el futbol més ofensiu i els rivals, producte de la por, prefereixen recular. Algú recorda com va guanyar el Pep team a Madrid en el famós 2-6? Recordeu les cavalcades d'Henry? Doncs això. És evident que a Pep li agradava atacar en bloc i jugar i viure en camp contrari i també que Xavi enganxava l'equip amb la possessió, però la diferència d'un conjunt amb l'altre, matisos dels tècnics a banda, la marca el trident. La sala de màquines de Guardiola estava situada al mig del camp i la de Luis Enrique, és clar, resideix a la davantera. El Barça de fa quatre dies necessitava fer servir totes les pàgines del llibre, mentre que l'actual se'n pot saltar unes quantes perquè, com més aviat arribi la pilota als cracs, millor: entre els tres, enguany, 93 gols i 44 assistències!

Atacar o contraatacar? Atacar i contraatacar.