Cames de seda
on les dones
no poden competir en llibertat
Força públic al Mini, futbol creatiu, espectacle i exigència competitiva. Amb més futbol que no es veu sovint en partits d'homes. I encara hi ha qui no s'ha assabentat que en partits com el d'ahir entre l'Athletic de Bilbao i el Barça es jugaven més que mitja lliga. Darrere de les dues propostes hi ha projectes de planter. És de cecs, o de no estar en contacte amb gent jove, no veure com creix constantment l'afició de les noies, i de les nenes, per la pràctica del futbol.
Els prejudicis s'han s'acabar d'una vegada. Hi ha potència, la pròpia i semblant de les tennistes, les jugadores de waterpolo i de voleibol. En cada cas el físic respon al grau d'exigència que se li demana. Hi ha jugades d'una classe notòria, esquema de joc i ADN Barça. El resultat d'ahir podia decidir el títol, tot i els partits que encara falten per jugar, i hom pot considerar que no respon al que es va veure al terreny de joc per l'evident superioritat de les noies del Barça, però com en tants partits de futbol el gol mana i per a cada cantó el guarisme va ser clar: un gol, o sigui empat.
No fa tants anys, els homes negres tenien problemes per jugar a futbol en països amb notable població negra. En els Jocs Olímpics, esquivaven saludar victoriosos atletes pel seu color, raça o manera de pensar. Avui això sembla impensable, però cal recordar que hi ha països on les dones no poden competir amb la llibertat que exigeix la practica de l'esport, sigui el que sigui. Llibertat, igualtat en la diferència per l'esport femení, el futbol sembla un dels que més pot ajudar la necessària integració de les dones d'arreu del món i la conquesta dels seus drets.
PD: Més enllà del resultat dels equips de Madrid i del Barça, crec que cal destacar com a exemple a no seguir mai, però mai, les declaracions del pobre home que és Cristiano Ronaldo: situar-se per damunt dels companys després d'una derrota és propi d'enzes. I aquest pobre milionari més enllà del seu melic entén poc de res.