De la victòria del Barça contra l'Arsenal en l'anada dels vuitens de final de la Champions es recordarà, sobretot, que Leo Messi va ser capaç de batre Petr Cech per primer cop i que els blaugrana, també per primera vegada, van aconseguir el triomf a l'Emirates, un estadi que fins aleshores se'ls havia resistit. I del partit de diumenge contra el Sevilla al Camp Nou serà complicat esborrar de la memòria l'impressionant gol de falta del geni argentí o el seu intent de marcar un gol olímpic en una nova genialitat que encara no havia intentat. A més, el triomf a Londres deixa l'equip blaugrana molt ben situat per passar als quarts de final i l'altre apropa encara més el títol de lliga a les vitrines del museu.

En aquestes dues victòries, però, van ser clau les actuacions dels dos porters, Ter Stegen i Claudio Bravo. Allunyats sovint de les portades, mereixen que de tant en tant se'ls satisfaci amb paraules elogioses per la seva gran responsabilitat en la ratxa de partits sense perdre de l'equip o en la seva solidesa, malgrat que les estadístiques reflecteixen que aquesta temporada s'estan encaixant més gols que en la passada. Ells dos són el millor exemple que la sana competència per un lloc en l'onze només beneficia globalment l'equip. Possiblement, la porteria sigui la posició més ben coberta del Barça de Luis Enrique perquè jugui qui jugui la diferència és inapreciable i el nivell és altíssim sempre. Ter Stegen, jove i amb una forta personalitat, destaca sobretot pel seu joc amb els peus i una qualitat que el dota de molta autoconfiança, mentre que de Bravo caldria destacar-ne la seva solvència i constància. Tots dos transmeten seguretat als companys, al cos tècnic i a l'afició, que sembla que ja s'ha oblidat de Víctor Valdés. I això que tothom pensava que seria un autèntic drama trobar-li un relleu de garanties!

La gestió que fa Luis Enrique de la porteria ha resultat un èxit total malgrat les petites friccions que hagin pogut sorgir aquests dos anys, sobretot amb Ter Stegen, quan va fer visible el seu disgust per no haver jugat cap partit en el mundial de clubs mostrant-se fred en la celebració pel títol. Públicament cap dels dos porters ha aixecat la veu queixant-se encara que tampoc cap dels dos ha amagat que els agradaria poder participar en algun partit de la competició que no tenen assignada. Però mai han anat més enllà en les seves reivindicacions. Es respecten i saben conviure amb aquesta situació que, per cert, no ha de ser gens fàcil. Però tots dos segueixen treballant de valent per mantenir l'excel·lència en les seves actuacions perquè saben que si s'adormen o disminueixen el nivell el seu company estarà allà per aconseguir el seu lloc. Aquesta competència els fa millors i l'equip se'n sap aprofitar. Com en els últims dos partits, en què les aturades d'un i altre van permetre que el Barça tornés a sortir victoriós.