Conec un equip en què el porter és titular gràcies a un fax paralític i el davanter centre polemitza amb mots acabats amb uals, o sigui, conductuals, sexuals, menstruals, i postlinguals. Aquesta circumstància seria resoluble si l'estrella de la plantilla, que es considera a si mateix l'home primigeni d'una creació que el pertany, no viatgés cada setmana al Marroc per remoure el pèndol a la gepa d'un dromedari i provoqués, d'aquesta manera, la neurosi aguda de l'entrenador d'aquesta primavera, que, per cert, no serà el de l'estiu i encara menys el de la tardor. Com a conseqüència d'aquest repartiment de Berlanga, aquest club en què s'enalteixen tot els valors antagònics a la reflexió, es troba fent camí cap a Flandes cercant la voluntat del que necessita morir havent acomplert el seu destí imaginari: un messies del diner catapultat per una premsa que nega responsabilitats en aquesta història de corrupteles egocèntriques. En definitiva, perquè s'entengui millor en quin context es mou aquest esperpent futbolístic, podem afirmar que aquesta és la situació del club principal d'un estat on un partit d'orígens obreristes pacta amb els fills mimats de la dreta per aconseguir d'aquesta manera negar la veu a un poble incapaç d'assumir les pròpies decisions. De tal palo tal astilla y por el culo te la hinco.

Per això, quan sento que Unamuno, Machado, Baroja... van fer una literatura amb un rerefons existencialista com a resposta a les misèries hispanes de final del segle XIX, penso que eren uns depressius hiperbòlics que si ara visquessin entendrien que perdre Cuba va ser una mala tarda, i que el pitjor de tot plegat no és que Espanya sigui un camp de mines per la lucidesa, sinó que aquest equip que personifica millor que ningú el desastre d'una manera de fer té un component genètic singular que els permet reviure en el moment determinat d'una competició concreta, i per això, el català conservador del peix al cove no acabarà de gaudir fins que els vegi fora d'Europa o senzillament, Europa digui que la raó no està a l'ombra de l'Almudena, sinó a la flama ferma del Fossar de les Moreres.