Ha de ser més que un nou pavelló
Deixant de banda judicis estètics –tot i que a mi em sembla una obra magnífica de l'arquitectura esportiva del segle XXI– i pràctics –la comoditat, accessibilitat i visibilitat ja passaran la prova del cotó fluix, el judici de l'abonat–, fer el nou Palau Blaugrana és una necessitat absoluta, i massa que s'haurà tardat. La raó última que havia interessat fer creure era mantenir la llicència A de l'Eurolliga de bàsquet. Potser sí que fa cinc anys era un motiu de pes, però és que ara n'hi ha un altre de molt més global, superior. No pot ser que l'entitat que presumeix amb tota raó de ser un dels clubs poliesportius de referència mundial i que vol ser el número 1 disposi d'una instal·lació antiga, poc actualitzada i amb unes mancances tan ridícules com que la seva capacitat queda limitada per al bàsquet perquè hi ha localitats des de les quals no es veu una cistella.
A la instal·lació actual no s'hi pot fer una copa de bàsquet, ni una final a quatre de Champions d'handbol ni tan sols passa la prova de foc d'un Barça-Inter de lliga de futbol sala. Falten seients, falta qualitat i maleïts siguin els problemes amb els marcadors. Però, sobretot, no hi ha possibilitat d'obrir-hi espais de negoci, i aquest és un llast que cap club que es gasta més de 35 milions d'euros entre les quatre seccions professionals no hauria de patir. No cal recórrer als Estats Units i els seus impressionants megacomplexos que són seus d'equips de l'NBA o l'NFL. L'exemple de Vitòria i la conversió del Buesa Arena, un antic firal de bestiar, primer en pavelló i després en complex esportiu i comercial, segurament no és 100% importable, però assenyala un camí.
A més, la nova instal·lació costarà 90 milions d'euros. Com el pressupost conjunt de les seccions, la suma no és cap broma. Cíclicament, al Barça rebrota un corrent d'opinió que, de manera més o menys interessada, qüestiona l'oportunitat de mantenir unes seccions que costen uns diners que alguns voldrien per tenir dos tridents. Semblava que Josep Maria Bartomeu –el president més sensibilitzat amb les seccions, perquè en va ser el directiu responsable amb Joan Laporta– hi posaria un punt de seny i calma, però quan va situar el nou Palau Blaugrana com l'última oportunitat perquè les seccions generessin més ingressos dels que tenen ara i fossin més autosuficients em va venir una sensació d'inquietud.
Com en tants altres aspectes, l'èxit d'una iniciativa depèn molt de l'òptica amb la qual s'enfoca. Si volen que les seccions aconsegueixin més ingressos, hi ha una solució fàcil: autonomia de gestió autèntica, aportació genèrica del club fixa i llibertat completa a un equip gestor independent. Que siguin menys secció i més club autònom, sota la marca Barça. Segur que surt més a compte. Posar el bàsquet i l'handbol entre les cordes no és just, i carregar el pes de la seva supervivència al resultat de l'explotació comercial del nou Palau Blaugrana, un mal punt de partida. Però és una evidència que aquest nou Palau ha de propiciar un nou model de negoci per a les seccions.