Més d'un cop he parlat dels valors associats a l'esport en aquestes pàgines. Avui hi tornaré, aprofitant dos fets rellevants que s'han produït aquests darrers dies. El primer va tenir lloc al camp municipal de Cornellà el diumenge 28 de febrer en la lliga de futbol femení de la categoria cadet infantil. Era el minut 60 del partit entre el Cornellà i l'Atlètic Prat (resultat final 2-6), quan l'equip local va encaixar el sisè gol i la seva portera, la Naiara, es va posar a plorar. La capitana de l'equip contrari, la Mònica, va travessar més de mig camp corrents per anar a abraçar i consolar la Naiara. Tot un exemple de respecte i solidaritat amb el contrari –que no enemic– protagonitzat per dues joves de tretze anys que comparteixen la mateixa passió per un esport. Un exemple que no estem gaire acostumats a veure en el camp professional.

El segon fet té també nom propi, Gemma Mengual. Dijous passat, Mengual i Ona Carbonell van aconseguir la classificació per als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro en la modalitat de duets mixtos en quedar primeres en el preolímpic celebrat al Brasil. I és clar, no es pot deixar de subratllar i elogiar la tenacitat, l'esforç i la professionalitat d'una esportista –en un esport no gaire reconegut, la natació sincronitzada, malgrat els sacrificis que exigeix– que, amb 22 anys, ja va ser medalla de bronze en les modalitats de duet –formant parella amb Paola Tirados– i solo en els campionats d'Europa de Hèlsinki 2000. Anys d'una carrera d'èxits fins a la retirada després dels Jocs Olímpics de Londres 2012. I el retorn inesperat per classificar-se i aspirar a noves medalles en la que serà la cinquena participació en uns Jocs Olímpics.

Solidaritat amb l'adversari, companyonia, passió compartida, esforç, sacrifici, superació... Tot això desprenen aquests dos exemples. Valors que haurien d'estar presents sempre en l'esport, que compliria així el seu objectiu més noble: projectar valors de ciutadania com preconitzava Josep Suñol en els anys trenta. Ciutadans que, imbuïts d'aquests valors, no renunciaran mai a escriure el seu propi destí en llibertat i a lluitar per una societat més justa i solidària, amb esforç i sacrifici sens dubte, però també amb afany de superació i d'il·lusions compartides.

La Naiara, la Mònica, la Gemma i tantes altres que, des de l'anonimat de l'esport no professional o des de pràctiques esportives poc reconegudes protagonitzen un dia rere un altre fets com els descrits que representen la cara més noble de l'esport. I no oblidem que si els esports professionals més mediàtics mouen milions de seguidors i de diners arreu del món, l'esport no professional –en totes les categories– mou centenars de milers de practicants i de famílies cada cap de setmana a casa nostra. Una xarxa social impressionant i una eina de cohesió social imprescindible.