El pri­mer con­tacte que vaig tenir amb Peris­cope va ser des­car­re­gant-me l'apli­cació fa pocs mesos, entrant-hi i seguint una con­ferència de premsa a través d'un com­pany que la va habi­li­tar per als que no hi érem. Real­ment, va ser al·luci­nant, com quasi totes les xar­xes soci­als. Per mi, Peris­cope, avui, és una opor­tu­ni­tat, com al seu dia ho va ser des­co­brir el cor­reu electrònic, inter­net, inter­net 2.0, What­sapp i altres eines que han anat arri­bant. Demà no sé si serà una per­dició, però avui la veig com una opor­tu­ni­tat. Alguns com­panys meus sos­pi­ten que amb el Peris­cope la mort del peri­o­disme està més a prop, i jo penso que és la mateixa afir­mació que es va fer amb l'apa­rició de la tele­visió i el futur de la ràdio. Entenc que els temps de la màquina d'escriure encara són pre­sents i recor­dats amb força nostàlgia, i enri­queix molt escol­tar aque­lles històries o gau­dir-les en alguna novel·la o pel·lícula, però la rea­li­tat és que en el ja començat 2016 és irre­cognos­ci­ble el que es veia en el segle pas­sat.

Algú pensa que amb Peris­cope el peri­o­dista que tre­ba­lla en l'entorn del Barça es perdrà alguna cosa? Siguem hones­tos: si fa temps que ja s'ha per­dut tot! S'ha per­dut tot el res­pecte al ter­reny con­que­rit fa un munt d'anys, en què qual­se­vol peri­o­dista podia acce­dir a la sala de premsa sense que hi hagués cap con­trol de segu­re­tat i la pro­xi­mi­tat amb un espor­tista era la distància que hi ha quan dues per­so­nes par­len. No hi ha res a per­dre, perquè tot està per­dut.

No hi ha espai per plànyer-se, perquè cada cop que es refle­xi­ona sobre la supo­sada pèrdua de valor d'una feina per l'apa­rició d'una nova apli­cació en les xar­xes soci­als, més a prop té per­dre la feina. La tec­no­lo­gia exis­teix, i el que hem de fer, i les nos­tres empre­ses han de fer, és tro­bar l'opor­tu­ni­tat per donar valor a la nos­tra tasca, i no empe­ti­tir-nos perquè, per exem­ple, un juga­dor com Piqué argu­menta el dia en què debuta a Peris­cope que aquest és el pri­mer pas per allu­nyar-se dels mit­jans que uti­lit­zen les seves decla­ra­ci­ons per aga­far el que més interessa als infor­ma­dors i després ven­dre un pro­ducte que el juga­dor creu que s'allu­nya de la rea­li­tat.

La raó de la nos­tra existència és expli­car el que veiem, amb els nos­tres ulls, amb els nos­tres apri­o­ris­mes, fílies i fòbies, conei­xe­ment o el que sigui. Nosal­tres veiem i expli­quem el que veiem. Una apro­xi­mació a un juga­dor no farà que el que diguem esti­gui més enri­quit, pot­ser fins i tot aca­barà sent con­tra­pro­du­ent. Si ens posen un mur, farem ser­vir una escala. I si el refor­cen amb pun­xes, mira­rem d'entrar per un altre lloc. Hi ha grans peces periodísti­ques escri­tes sense que el prin­ci­pal pro­ta­go­nista hagi obert el bec. Sovint, ni cal. I millor que sigui així, per no espat­llar-ho.

Peris­cope, com Ins­ta­gram, Face­book... són eines que si no hagues­sin arri­bat, esta­rien a punt de fer-ho. És una con­seqüència lògica del moment en què ens tro­bem. Que un espor­tista deci­deixi mun­tar-se una xarxa pri­vada per subs­ti­tuir les seves com­pa­rei­xen­ces davant els mit­jans no és sinònim que els peri­o­dis­tes dei­xem de mirar-ho i inter­pre­tar el que diu per poder-ho expli­car als que encara tenen en els infor­ma­dors la con­fiança dipo­si­tada perquè ens cre­uen capaços d'expli­car i acla­rir la com­ple­xi­tat d'aquest món.