Després de l'encadenament, per part del Barça, de tants partits sense perdre i quasi tots guanyats, de cop m'ha fet la sensació que era com un combat de boxa, quan el supercampió estudia el rival, li detecta les febleses i l'ataca fins a aconseguir la victòria. I ho fa de sort diversa, tot intentant sorprendre al principi o desgastant-lo i fent el KO en la meitat de la segona part. Bé, ja cenyits al futbol, si el rival pressiona amunt, superant les barreres amb xuts llargs del porter o reaccionant amb un contraatac letal. Marejant la perdiu, canviant de banda a banda o, com fa el gat amb la rata, anar-se passant la pilota fins a trobar l'escletxa per fer la urpada del gol. Veurem si quan trobem un contrincant que sigui més semblant es desfà l'encanteri i tornem a assistir a una lluita incerta, d'aquestes que fan patir de veritat. Malgrat tot això, penso que encara no són prou bons, perquè si fossin efectius i no malmetessin tantes passades i imprecisions i si fossin efectius en el 90 % de les ocasions que tenen, haurien de guanyar sempre per deu gols de diferència.

També hi ha l'assumpte dels penals. Entenc que quan es guanya es vulgui donar l'oportunitat als golejadors de poder incrementar la marca respectiva, però quan el penal és decisiu, que s'ho pensin. Potser el faria xutar a Iniesta, que en els partits històrics en què hi hagut tanda de penals no n'ha fallat cap, que jo recordi.

La quinzena m'ha proporcionat altres emocions, com quan en els vint minuts finals del partit Chelsea-Stoke City de dissabte passat hi havia quatre exjugadors del Barça al camp. Per la banda del Chelsea, Cesc Fàbregas, i per la de l'Stoke City, Muniesa, Afellay i Bojan. Hom troba el Barça per tot arreu i si, com els japonesos, som addictes a algun jugador, podem anar seguint les seves peripècies per indrets ben diferents. La sortida de Bojan va canviar el partit: va tenir dos quasi gols i va fer la passada que va permetre la centrada que Diouf va rematar de cap. Marc Muniesa va lluitar força i Afellay es va esforçar molt i la creació de joc passava pels seus peus. Vaig veure que els dos entrenadors tenien el mateix vici que els d'aquí, que només respecten els ídols ben pagats, així que Bertrand Traoré i Mame Biram Diouf –van fer els respectius gols de l'1-1 final– van ser substituïts.