Tota mort violenta és tràgica per definició; relacionada amb el futbol és, a més, absurda; però d'entre totes les morts tràgiques i absurdes, la més gratuïta deu haver estat la de Kiran Kabadi, un jove nigerià mort abans-d'ahir a Bombay durant el seu aniversari a mans d'un amic amb qui discutia si el millor jugador del món era Messi o Ronaldo. Tràgic, absurd i sobretot inútil, perquè això no es decideix en una confrontació de gustos, de simpaties, ni d'interessos mediàtics, sinó a la gespa, al llarg de molts partits, mesos i temporades. La discussió fora del camp podria ser eterna i també artificial, però dins del camp no n'hi ha cap i si n'hi va haver alguna va durar poc i es va acabar ràpidament de forma natural. Podríem repassar fets, xifres, rècords, premis individuals i títols col·lectius i arribaríem a la mateixa conclusió; podríem analitzar el creixement futbolístic dels dos jugadors en l'última dècada i arribaríem a la mateixa conclusió; podríem desentrellar el rol que assumeixen als seus equips, la influència en el joc dels seus companys i el col·lectiu i arribaríem a la mateixa conclusió; podríem monitoritzar la capacitat per donar el millor i decidir contra els millors rivals i en els moments decisius i, un altre cop, arribaríem a la mateixa conclusió. Però ni cal fer tot això, ni cabria en aquest article. N'hi ha prou amb els últims deu dies.

En l'últim partit, contra el Celta, Cristiano Ronaldo va fer quatre gols que van ajudar el seu equip a consolidar la tercera posició de la lliga en disputa amb el Vila-real; Messi en va fer dos i en va originar un altre que consoliden el lideratge amb 12 punts de marge. El mateix Cristiano va donar una clau en el seu memorable speach postderbi madrileny: quan ell està a un nivell superb, el seu equip pot fracassar. En canvi, quan Messi juga, l'equip juga, els companys creixen i el Barça fa història.