No podem treure mèrit a les golejades del Barça en els darrers partits, però després d'haver vist com els rivals malviuen enganxats a la porteria per evitar l'allau dels culers, s'agraeix que el calendari s'animi amb uns rivals que poden fer vibrar. No parlo del pusil·lànime Arsenal, que aterra dimecres amb un 0-2 en contra i que és la riota dels aspirants a res els darrers anys, sinó dels partits contra el Vila-real i, després d'un descans per seleccions, del clàssic al Camp Nou.

Una mica de tensió i rivals de certa entitat, perquè el que s'està veient darrerament, amb golejades que no van a més perquè al davant hi ha qui creu que ja n'hi ha prou amb les que deixen anar, ens porta a escenaris ja coneguts: els rivals s'enfronten amb el Barça per evitar ser golejats o per competir? Començo a no tenir-ho clar. I entenc que els rivals no vulguin passar a la història per una golejada d'escàndol contra els de Luis Enrique i que, per tant, mirin més d'evitar-la que de plantar cara. Això té una conseqüència positiva que als culers els va bé, perquè al marge d'incrementar aquest rècord de partits sense perdre, l'equip català va sumant de tres en tres, però una de no tant: els taquigol comencen a ser una mica avorrits.

Ara, el calendari s'anima, i ja era hora, amb uns partits que demanaran més exigència al Barça. Que no passi que de tant punt mort amb què trepitja els rivals la maquinària barcelonista en la lliga rebi una sotragada a Europa amb un oponent que no sigui com els d'aquí. Subratllo: no seré jo qui tregui mèrit als resultats que està signant el Barça. Només l'equip és el culpable del que passa al camp. Ser tan bons i sotmetre i atemorir els rivals és cosa només dels blaugrana, però un voldria que hi hagués una mica de competència contra rivals més consistents, que posessin en més d'un compromís el Barça.

Fa mesos que no es veu un rival que li pugui fer ombra. I això és una gran notícia, perquè els jugadors estan excel·lint en tot allò que fan, però si del que es tracta és de gaudir del futbol, la veritat és que poc o gens, que no vol dir que els culers no estiguin gaudint del seu equip. Però del que es tracta en l'esport, més enllà del fanatisme, és que al camp es competeixi per la victòria, i el Barça té, respecte als seus rivals –excepte en alguns moments que s'hi esforcen, tot i que s'hi esforcen poc–, una superioritat que arriba a cotes insultants. No superiors o molt superiors, sinó insultats.

Si Luis Enrique arribés a llegir això segur que diria que és l'opinió d'un altre individu que vol treure mèrit al seu equip, i jo no estic escrivint això, sinó tot el contrari, ho estic aplaudint. Però veure partits en què el Barça arrasa contra el seu rival, en certa manera m'avorreix una mica, sobretot perquè és una dinàmica que ve de lluny.

Per això celebro aquest petit pendent, amb un seguit de partits necessaris per no badallar, en què el Vila-real i el Madrid sospito que obligaran l'equip blaugrana a ser intens fins al minut 90, igual que els dos que vindran després, al camp de la Real i la visita del València, al marge de l'emparellament en la Champions.