Uns partits per tornar a vibrar

No podem treure mèrit a les gole­ja­des del Barça en els dar­rers par­tits, però després d'haver vist com els rivals mal­vi­uen engan­xats a la por­te­ria per evi­tar l'allau dels culers, s'agra­eix que el calen­dari s'animi amb uns rivals que poden fer vibrar. No parlo del pusil·lànime Arse­nal, que aterra dime­cres amb un 0-2 en con­tra i que és la riota dels aspi­rants a res els dar­rers anys, sinó dels par­tits con­tra el Vila-real i, després d'un des­cans per selec­ci­ons, del clàssic al Camp Nou.

Una mica de tensió i rivals de certa enti­tat, perquè el que s'està veient dar­re­ra­ment, amb gole­ja­des que no van a més perquè al davant hi ha qui creu que ja n'hi ha prou amb les que dei­xen anar, ens porta a esce­na­ris ja cone­guts: els rivals s'enfron­ten amb el Barça per evi­tar ser gole­jats o per com­pe­tir? Començo a no tenir-ho clar. I entenc que els rivals no vul­guin pas­sar a la història per una gole­jada d'escàndol con­tra els de Luis Enri­que i que, per tant, mirin més d'evi­tar-la que de plan­tar cara. Això té una con­seqüència posi­tiva que als culers els va bé, perquè al marge d'incre­men­tar aquest rècord de par­tits sense per­dre, l'equip català va sumant de tres en tres, però una de no tant: els taqui­gol comen­cen a ser una mica avor­rits.

Ara, el calen­dari s'anima, i ja era hora, amb uns par­tits que dema­na­ran més exigència al Barça. Que no passi que de tant punt mort amb què tre­pitja els rivals la maquinària bar­ce­lo­nista en la lliga rebi una sotra­gada a Europa amb un opo­nent que no sigui com els d'aquí. Subrat­llo: no seré jo qui tre­gui mèrit als resul­tats que està sig­nant el Barça. Només l'equip és el cul­pa­ble del que passa al camp. Ser tan bons i sot­me­tre i ate­mo­rir els rivals és cosa només dels blau­grana, però un vol­dria que hi hagués una mica de com­petència con­tra rivals més con­sis­tents, que poses­sin en més d'un com­promís el Barça.

Fa mesos que no es veu un rival que li pugui fer ombra. I això és una gran notícia, perquè els juga­dors estan excel·lint en tot allò que fan, però si del que es tracta és de gau­dir del fut­bol, la veri­tat és que poc o gens, que no vol dir que els culers no esti­guin gau­dint del seu equip. Però del que es tracta en l'esport, més enllà del fana­tisme, és que al camp es com­pe­teixi per la victòria, i el Barça té, res­pecte als seus rivals –excepte en alguns moments que s'hi esfor­cen, tot i que s'hi esfor­cen poc–, una supe­ri­o­ri­tat que arriba a cotes insul­tants. No supe­ri­ors o molt supe­ri­ors, sinó insul­tats.

Si Luis Enri­que arribés a lle­gir això segur que diria que és l'opinió d'un altre indi­vidu que vol treure mèrit al seu equip, i jo no estic escri­vint això, sinó tot el con­trari, ho estic aplau­dint. Però veure par­tits en què el Barça arrasa con­tra el seu rival, en certa manera m'avor­reix una mica, sobre­tot perquè és una dinàmica que ve de lluny.

Per això cele­bro aquest petit pen­dent, amb un seguit de par­tits neces­sa­ris per no bada­llar, en què el Vila-real i el Madrid sos­pito que obli­ga­ran l'equip blau­grana a ser intens fins al minut 90, igual que els dos que vin­dran després, al camp de la Real i la visita del València, al marge de l'empa­re­lla­ment en la Cham­pi­ons.